Sud Radio: patrimoni de segona

Enigma resolt: la discoteca de l’antiga Sud Radio, la històrica emissora amb l’estació al pic Negre d’Envalira que fins a la clausura, el 1981, va tenir els estudis a la casa Felipó de la capital, es conserva en un despatx habilitat com a magatzem dels locals d’RTVA a la baixada del Molí de la capital. Així ho confirmava la setmana passada el director de la ràdio i la televisió públiques, Xavier Mujal, que ho va amanir amb algunes dades inquietants i que certifiquen que, si ho comparem amb el llegat de Radio Andorra, el patrimoni sonor procedent de Sud Radio ha merescut una consideració de segona. Com a mínim, fins que divendres la ministra Gelabert va confirmar la suspensió del Museu de la Ràdio al roc del Pui encampadà: caldrà veure si era tan de primera com semblava indicar la milionària inversió que el Govern demòcrata ha enterrat des del 2012 a Radio Andorra.
Però aquesta és una altra història: avui toca Sud Radio i aquests milers de discos que van ser heretats el 1991 per RNA, que també en va aprofitar els estudis a la 7a planta de casa Felipó. Sis anys després, quan RNA es va mudar a les instal·lacions actuals, els discos es van embalar en caixes: ja mai més es van des­empaquetar, recorda el periodista Jan Arbona, aleshores locutor a RNA i que va participar en el trasllat. Diu Mujal que les caixes es van dipositar en un local adjacent que va ser enderrocat quan es va construir l’Estadi Nacional. Llavors es va habilitar provisionalment un despatx de l’edifici central d’RTVA, que és on avui es troben.
Un llegat històric però pel que es veu incòmode, integrat per milers d’elapés que potser no tenen l’interès patrimonial de la discoteca de Radio Andorra, advertia el mateix Arbona, “però, en canvi, musicalment conté tots els anys 60 i 70, des de la fundació el 1958 d’Andor-Radio, la primera predecessora de Sud Radio, fins al 1981: “Tot!” La discoteca, diu Mujal, “forma part de la història d’aquesta casa i per tant cal que la conservem perquè és la nostra obligació: ho tenim inventariat i catalogat, però embalat en caixes i en un despatx que no disposa de les condicions d’humitat i temperatura que en garanteixin la conservació”. De fet, adverteix que en l’última mudança, ara fa tres anys, ja es van haver de llençar alguns elapés que s’havien florit.
El cas, afegeix el director d’RTVA, és que ja aleshores es va contactar amb l’Arxiu Nacional perquè es fes càrrec d’un material que, insisteix, té un valor “estrictament històric” i que, conclou, “hauria d’estar dipositat al lloc adequat, que al nostre entendre és l’Arxiu Nacional. Però sempre que els ho hem plantejat ens han respost el mateix: que no hi ha lloc”. El pitjor de tot, com afegeix el mateix Mujal i com la directora de l’Arxiu, Susanna Vela, fa anys que adverteix, és que és veritat: al Nacional no hi cap ni una agulla. En qualsevol cas, ja sigui per naps o per cols el resultat és el mateix: mentre el llegat discogràfic de Radio Andorra ha rebut el tractament vip que mereix, el de Sud Radio s’ha convertit en una (altra) nosa per al ministeri de Cultura, i es floreix literalment en un despatx d’RTVA. 

Les bobines, a l’arxiu
Resolt provisionalment l’enigma de la discoteca, ¿què ha passat amb l’arxiu de Sud Radio, que fins al 1991 es va conservar a la casa Felipó? La sorpresa és aquí menor, i potser perquè estem parlant d’un volum de material més fàcil de gestionar, l’Arxiu ja se’n va fer càrrec el 1997. Diu la conservadora dels fons audiovisuals de l’Arxiu, Cinta Pujal, que van recollir tant la documentació en paper –bàsicament, paperassa administrativa, però també guions i escaletes– com sobretot les bobines de cinta oberta: en total, dos centenars de documents que constitueixen el llegat documental més interessant de la col·lecció: totes les gravacions de producció pròpia, tant d’Andor-Radio com de Ràdio de les Valls i de Sud Radio, es van passar al format casset, el comú a l’època, per garantir-ne la conservació, i una petita part del material es va digitalitzar i es pot consultar avui en sala.
Entre aquestes produccions pròpies hi ha els espais de Josep Fontbernat (el cèlebre Glossari andorrà) i les Converses de Maria Pura Belderrain, així com discursos institucionals, programes especials amb motiu de visites oficials i espais extraordinaris com ara l’homenatge a Pompeu Fabra que va tenir lloc el 1968. “Com a producció pròpia, una col·lecció quantitativament més important que la de Radio Andorra”, conclou Pujal. Una col·lecció que, és cert, potser no es floreix com la discoteca, però tampoc sembla que el format casset sigui el més adequat per explotar-lo i, com deia dijous el president dels arxivers catalans, treure’l al carrer.

La documentació de Radio Andorra, a consulta

Dos anys ha consagrat l’Arxiu Nacional a classificar l’oceà de documentació procedent de Radio Andorra: prop de 50.000 documents datats entre el 1934 i el 1985 conservats al dipòsit dels Marginets i des d’ara a l’abast de qualsevol usuari interessat en la història de l’emissora. Descomptat un miler llarg de documents que s’ha traspassat a la Biblioteca Nacional, el gruix de la col·lecció de l’Arxiu s’ha dividit en dos grans blocs. El més reduït, des d’un punt de vista quantitatiu, és el que sota el títol d’El món de les telecomunicacions conté prop de 250 documents sobre aquesta matèria de caràcter genèric, però amb un cert vincle amb Radio Andorra. El tall de tot plegat són els 46.800 documents classificats sora el títol Radio Andorra: la primera empresa andorrana de telecomunicacions, i que se subdivideix en quatre apartats: el relatiu al centre històric d’Encamp, que repassa en un miler de documents la història de l’emissora del roc del Pui des dels inicis, amb especial atenció a l’aspecte gràfic; la documentació de caràcter estrictament tècnic, amb 16.300 registres referits a les emissores i al material; l’anomenat “centre comunicatiu”, que aplega els 6.300 documents referits a la programació estricta, inclosos els espais informatius i els publicitaris; i el “centre empresarial”, 23.300 documents de caràcter administratiu.