Superlópez contraataca

Diu Joan Pieras, l’ànima del Museu del Còmic, que la primera reacció davant les noves mesures sanitàries de fa quinze dies va ser tancar i suspendre l’exposició: “Però la cultura ha de donar exemple, hem d’estar oberts i fer mentre puguem vida normal”. I vida normal vol dir en aquest cas una cosa tan excepcional com portar com qui diu al costat les planxes originals de Viento en los dedos, la segona aventura andorrana de Superlópez. L’àlbum es va publicar a principis de març i havia de ser al juny l’estrella del saló del còmic. Però es va convertir en una més de les víctimes col·laterals de la pandèmia i Jan, Pieras, el saló i tots els comiqueros del país ens vam quedar amb un pam de nassos.

Fins ara, que el museu ha tingut el coratge de lluitar contra els elements i penjar fins al 16 de gener aquesta petita meravella.

Es tracta, òbviament, de la continuació de Les muntanyes voladores, el sensacional debut andosí del superheroi més estrafolari que ha vist el firmament. I de nou Pieras es troba en la gènesi de tot plegat. Feia temps, diu, “que amb Jan volíem ressuscitar el rei Borís. Però a diferència d’altres dolents de Superlópez, que són recurrents, entren i surten en àlbums diferents, Borís només té sentit a Andorra”. Així que pensant, pensant, i intentant lligar la trama amb Les muntanyes voladores –i aquella formidable i molt borgiana idea d’urbanitzar el 100% del territori nacional– li va venir al tupí el vodevil del Museu de la Identitat, projecte faraònic que l’últim govern liberal li va encarregar a Gehry i que va acabar com el rosari de l’aurora i de forma ben pintoresca: no es va moure ni una pedra del solar de les Molleres, a la Massana, on s’havia d’aixecar, però Gehry es va embutxacar tres milions d’euros, tres, a canvi de rescindir amistosament el contracte.

A Viento en los dedos apareix un trassumpte de l’arquitecte canadenc –que per evitar hipotètics litigis Jan va rebatejar amb el nom de Senyor Lumpsum–  que es posa al servei del bon Borís per aixecar-li el que tot monarca necessita, que és un palau enorme i caríssim. La gràcia de tot plegat és que Borís, que ha deixat el daurat retir a les Bahames per recuperar la corona andosina, comptarà per aconseguir-ho amb el suport d’un petit exèrcit de ninges capitanejat per Lukon i les martingales de Constructores Unidos Pisa Morena, mena d’UTE de grans constructores que ja apareixia a Les muntanyes voladores, sempre disposada a treure suc d’una bona operació immobiliària. Òbviament, Superlópez i la seva tropa ho evitaran.

La idea dels ninges li va venir a Jan de contemplar el net de Pieras, Lucas, en posició de combat. D’això fa dos anys i a partir d’aquí va venir rodat. A diferència del primer àlbum, a Viento en los dedos Superlópez no recorre tot Andorra sinó que es concentra a la Massana –Anyós, el Palanques i la Farga Rossell hi tenen bons cameos– i ha de perseguir el rei Borís per l’inframon andosí. Coses de Jan. A les Fontetes hi trobaran, en fi, els primers esbossos de cada pàgina, primer a llapis i després entintats. És la part del procés que encara fa a mà. El color, amb ordinador. Per als mitòmans, el dibuixant català ens deu una visita com déu mana. I si tot plegat se’ls queda curt, no s’hi amoïnin: al pròxim saló, més Jan. Els originals de Viaje al centro de la tierra, en color directe –avui això és impensable– i una versió libèrrima de la novel·la de Verne amb Superlópez fent-hi de les seves. Es va publicar el 1987, el número 8 de la sèrie, i és el preferit de Pieras. No és poca cosa.