Unes marines per aquí; l’exuberant vegetació d’un hivernacle per allà, i al fons, una sèrie de muntanyes nevadíssimes. Ah, sí, i també unes extemporànies piles de residus que smeb len tretes d’un d’aquests abocadors gegants de les grans ciutats del Tercer Món. I tot, olis sobre fusta, en un detall -aquest de la fusta- que li confereix certa singularitat. Ras i curt: temes mil i una vegades vistos que anuncien un pintor acadèmic, de tall clàssic i més aviat convencional. Però tornin a mirar-s’ho: ¿segur que Ramon Surinyac (Manlleu, 1974) és tot això: acadèmic, clàssic, convencional? Si es deixen caure per la galeria Riberaygua, on exposa fins al 27 de novembre, veuran de nou com les aparences sovint enganyen: d’entrada, les obres que integren Matèria visual adquireixen l’aspecte inequívoc d’una fotografia -més fotografia: prou fotografia! En una segona i més detinguda passada, la fotografia inicial es converteix en un oli directament emparentat amb l’hiperrealisme -¿recorden aquella estupenda exposició de fa dos anys al Museu del Tabac? I si vencem la timidesa i ens aproximem sense por al quadre -no mossega- comprovarem que aquell paisatge del començament que podria haver firmat un deixeble de l’escola d’Olot passat per la llum d’un Sorolla i d’un Casas esclata en milions de fragments -l’autor en diu microquadres, i algun crític ha apel·lat als fractals per intentar explicar l’efecte que produeix- i es converteix en una obra que frega l’abstracció. O que la traspassa sense manies.

I és precisament aquest joc d’equívocs -una mena de trompe l’oeil metapictòric- el ganxo de Surinyac. Que en té, no en tinguin cap dubte. Com aquelles patates frefides dels 80: ja veran com no en podem tastar només una. Doncs igual: ens hi juguem un peix que amorraran els ulls a la fusta, miraran i remiraran: ¿com punyetes ho fa? Potser té raó l’il·luminat que parla de fractals quan veu una fusta de Surinyac -n’hi va haver un que veia física quàntica en les marines de Francisco Sánchez- però a un, humilment, li recorda més aquell Lincoln in Dalivision -¿recorden?- en què l’’assassinat president es descomponia en una munió de petits requadres, cadascun dels quals explicava una història. O potser no era així, però ara no obrirem la Viqui per comprovar-ho. Que ho facin els desconfiats. En fi, que Surinyac pinta sobre fusta. A l’oli, sí, però com si fos una aquarel·la: sense dibuix previ i en què la capa de preparació juga el paper de fons. Poca broma amb el color perquè “si et passes, ja has begut oli”. I mai millor dit. El resultat és una pintura d’escassa profunditat, que potencia la sensació que ens trobem davant d’una fotografia. L’equívoc, en fi. Vaja, que no es deixin enganyar: sembla una marina, però és una altra cosa. Ja ho veuran.