L’ordinació consensuada pels quatre comuns que formen part de la comissió de gestió de la vall suposa un punt i a part en la protecció d’aquest tresor que la Unesco va reconèixer el 2004 com a patrimoni de la humanitat. Potser ens hauríem pogut estalviar tants anys d’estira-i-arronsa.

Per què s’ha trigat tant a arribar a una solució que, de fet, era l’única possible?
Calia una solució de consens, i potser per arribar-hi faltava certa maduresa, que tothom s’ho acabés de creure.

Set anys, des que es va aprovar el pla de gestió, i disset des de la inscripció a la llista del Patrimoni mundial. Ha costat, que madurés.
Quan la cosa semblava més o menys encarrilada es va produir el canvi de mandat i han calgut aquests dos anys, inclosa la pandèmia, per acabar-ho de polir.

La pregunta és òbvia: hi havia alternativa, a la prohibició de l’accés rodat?
Pensem que no, i per això hem pres aquesta decisió. Al final, la vall del Madriu va ser declarada Patrimoni de la Humanitat entre d’altres motius perquè la inexistència de carretera l’havia preservat tal com era. Si canviàvem això, possiblement hauríem deixat de ser excepcionals respecte d’altres valls del Pirineu i hauríem deixat de ser, per tant, mereixedors del reconeixement de la Unesco.

Com s’explica el miracle? Què va salvar el Madriu de tenir carretera d’accés, com totes les altres valls, des dels Cortals d’Encamp a Incles?
En la meva opinió, no es va construir la carretera per falta de diners. No es va fer quan s’hauria pogut fer –quan no hi havia consciència conservacionista–, i quan es va voler fer, a principis dels 90, les màquines fins i tot havien començat a treballar a l’inici del Camí de la muntanya, hi va haver la mobilització del Sí al Madriu. Allò va posar la llavor del projecte de candidatura del Madriu a Patrimoni de la Humanitat.

Des del 2004, quan ingressa a la llista de la Unesco, s’ha arribat a plantejar la construcció d’una carretera al Madriu?
Una carretera pròpiament dita, no. Mai. Però un accés transitable, sí. Perquè hi poguessin circular vehicles tipus quad. Es van arribar a fer estudis, sí.

Va estar a punt?
A punt, no. Va ser una opció.

Les úniques excepcions a la prohibició de l’accés rodat seran banders, bombers i sanitaris. I els cortalans, en cap cas?
Si és per a la conservació del patrimoni, l’acord que s’ha pres és prioritzar l’ús d’helicòpter o d’animal, i que el sobrecost que es generi, que pot ser important, l’assumeixi l’Administració. Les altres excepcions seran, com diu la Unesco, per conservar les activitats tradicionals, l’agricultura i la ramaderia.

Per exemple?
Fa temps que treballem amb aquests criteris. Ara només ho hem posat negre sobre blanc. Fa un parell d’anys un cortalà va demanar permís per pujar unes arnes en un lloc on l’accés en helicòpter era complicat. Ho va fer amb chenille, i garantint el mínim impacte sobre el camí. Li vam donar permís i ho tornaríem a fer en un cas similar i sempre que no hi hagi alternatives.

Al Madriu queda clar que no s’hi podrà construir  més, ni bordes ni refugis, ni res.
En principi, no. Es podran rehabilitar runes, això sí.

Finalment, els cortalans s’hi han avingut. Per què ara sí? Què se’ls ha ofert de més? 
El que acabo d’explicar. No hi ha res a darrere. S’han apropat les posicions suposo que tothom s’ha adonat que tampoc hi havia altres opcions. Fa uns anys va venir un expert de la Unesco per analitzar la problemàtica i en el seu informe va plantejar altres opcions, com ara un transport aeri tipus telefèric, com s’ha fet en algunes valls dels Alps. Però es va descartar per l’impacte econòmic i també per l’impacte visual. S’han estudiat alternatives, i per això hem trigat set a anys a trobar la solució. L’única possible, és cert, perquè no n’hi havia cap altra.

Quines de les propostes que van fer els cortalans s’han incorporat a l’ordenació?
Hi ha articles que s’han retocat per reconèixer el fet evident que els cortalans no són simples visitants. 

Per exemple?
N’hi havia un que deia que els cortalans podien accedir lliurement a les seves bordes. En contraposició en aquests on es preveu que si en el futur s’ha de restringir l’accés a la vall, els cortalans no es veurien afectats per la prohibició. Com que és una hipòtesi de futur, es va decidir eliminar l’article. Entenem que els cortalans poden òbviament accedir lliurement a les bordes sense que calgui que l’ordinació ho reconegui. 

Quantes bordes estan en ús?
N’hi ha que de tant en tant hi van a dormir, o a pescar. Cortalans amb ramat diria que n’hi ha un. Però n’hi podria haver més. Bordes en queden set, que no vol dir set cortalans, perquè hi ha cortalans que no tenen borda però sí terreny. De cortalans n’hi ha unes trenta famílies.

Qui vigilarà i qui posarà les multes?
Dependrà de la infracció. O bé la policia o bé els banders o bé els comuns. Els que vigilaran seran els guardes i els banders.

Doncs no me n’hi he topat mai cap. Hi haurà més vigilància?
Fa un any es va firmar el conveni amb Medi ambient per tenir la col·laboració dels banders per vigilar la vall. Però per exemple amb l’acampada ens trobàvem amb la dificultat que a  Sant Julià estava prohibida i en canvi a Andorra la Vella, no. La vall és una unitat, però fins ara  no tenia una sola normativa. Una mateixa activitat podia estar prohibida en  un lloc de la vall, i permesa uns metres més enllà. Era una incongruència.

Fins ara, què passava? 
Era molt difícil sancionar, fins al punt que la incursió en moto de fa un parell d’anys va quedar impune perquè, segons la normativa que agafessis, i segons on, podien fer-ho.

Les restriccions a excursionistes s’aplicaran, diu,  quan se superin les mil entrades diàries. No és una hipòtesi tan remota: a l’abril es van registrar pics de més de mig miler de visitants.
No volem arribar a aquestes càrregues, i si es tracta d’un dia puntual, doncs serem transigents. La mesura està prevista per al cas, avui remot, que es produeixin afluències massives durant setmanes o mesos. El juliol del 2017 vam  registrar 4.000 visitants. En tot el mes. Per això dic que estem lluny de la càrrega màxima. I d’haver de limitar l’afluència. Mai no hem arribat al miler d’excursionistes en un dia. Es tracta de no malmetre el medi, i d’evitar aquestes escenes que tots tenim al cap de cues de gent per pujar no sé on, no les volem.

Què faran per evitar-ho? Perquè no es resignaran a establir reserva prèvia quan se superin els mil visitants diaris.
Hem posat una base jurídica per poder-ho controlar. Però abans d’arribar-hi hem de diversificar. La vall és molt gran, i el que hem de fer és generar interès en altres punts, evitar la concentració de visitants. Això és feina nostra.

Ja que ho diu: jo hi he anat sempre per Engolasters. Mai per Encamp ni per Sant Julià. Per què?
Lògic, perquè deixes el vehicle a l’entrada de la vall, i és la més directa. També és molt transitada la d’Encamp, per Pessons, amb destí al refugi de l’Illa. Des que és guardat hi ha pujat molt l’afluència. Però després tenim  l’accés per Prat Primer o pel Port Negre o pels Cortals... Cal molta feina de difusió per diversificar els accessos i que el visitant no es concentri en els mateixos espais.

Caldria en la seva opinió establir límits similars en altres espais transitadíssims, especialment a l’estiu, com ara Tristaina?
La massificació juga en contra de l’experiència del visitant. A tots ens agrada pujar a la muntanya per respirar aire pur i per experimentar certa sensació de pau, de soledat, de serenitat. Envoltat de centenars de persones la muntanya perd tota l’essència. 

Seria partidària de limitar l’accés a determinats espais naturals, o com a mínim d’estudiar-ho?
S’està explorant. Potser no a Andorra, és cert. S’ha provat a limitar l’accés a aparcaments, és una mesura indirecta però eficaç. No és bo per a ningú, que les muntanyes estiguin massificades.

Es preveu una allau de visitants, aquest estiu? Perquè deveu haver registrat una major tendència de la gent a fer muntanya.
Les nostres dades anuals no s’han mogut respecte al 2019. Si descomptem els dos mesos que vam estar confinats i que per tant no va pujar ningú, o gairebé, vol dir que els mesos posteriors hi va haver més afluència de l’habitual. Aquest estiu no preveiem els pics de l’any passat, però hi haurà segur un increment del turisme de muntanya. Però ara mateix estem lluny d’haver-nos d’amoïnar de la massificació del Madriu.

I ara, què? Es tracta de créixer fins als 999 visitants diaris?
Ara ens toca continuar treballant en la divulgació de la vall, que l’excursionista sàpiga el que visita perquè en tingui cura. Que entengui que no és només una muntanya, que té uns  valors excepcionals que el fan diferent per exemple de la vall d’Incles i de qualsevol altra vall del Pirineu i que s’han de conservar: un paisatge cultural que s’ha modelat al llarg de segles de treball de pagesos, ramaders i fargaires. Camins, terrasses i  bordes que s’han preservat precisament gràcies a l’absència de carretera. Però per valorar-ho i per cuidar-ho primer ho has de conèixer, i aquest és el nostre repte.

El ministeri, s’ha acabat incorporant a la comissió de gestió, com semblava que era la intenció, a canvi d’una implicació en el finançament?
El pressupost d’aquest any pujarà a 250.000 euros, un increment sensible respecte als 140.000 del 2019, l’últim any normal. Els comuns han fet un esforç suplementari per incorporar una persona nova a l’estructura (ara serem tres) i polir l’aplicació mòbil, que encara trigarà uns mesos però que serà més que una app de senderisme. El ministeri continuarà com fins ara, participant com a oient en les reunions de la comissió de gestió i al consell assessor.

Quantes vegades hi puja, vostè, al Madriu?
A l’hivern, poc. Els camins estan glaçats i tinc tendència a trencar-me els turmells. Però un parell de vegades al mes no fallen. I a l’estiu, tres o quatre.

S’hi ha topat alguna bèstia singular, potser algun menairó?
Res. Com a molt  algun cabirol o alguna marmota. Ni ossos ni llops, ni molt menys menairons.

Els ossos pirinencs, hi acostumen a desfilar?
Potser sí, però no en tenim constància.

És imaginable un macrofestival al Madriu?
Hem rumiat alguna vegada organitzar-hi algun concert acústic amb públic limitat. Macrofestival,  no. 

Els seus racons preferits?
L’Estany Blau. Per a mi és màgic.