Per què va tenir Jacques Trémoulet l'ocurrència d'obrir una emissora a Encamp? Quin paper va jugar l'estació durant la II Guerra Mundial? Per què l'Estat francès la va posar des del primer moment al punt de mira? Va ser Sud Radio una operació d'Estat? Aquests i mols altres són els fascinants interrogants que respon a 'L'histoire sécrète des grandes radios pyrénnéenes'.

Ràdio Andorra va ser una emissora molt estimada pels oients però perseguida per les autoritats, sobretot les franceses.
Radio Andorra va aparèixer al començament de la II Guerra Mundial, en un moment en què les emissores de ràdio franceses o bé estaven controlades pels ocupants nazis o servien per a la propaganda del règim de Vichy. Radio Andorra actua com una finestra oberta a la neutralitat, oferint sobretot música, escapada, respiració. Per a l'època, també era una emissora molt professional, amb l'avantatge afegit de cert encant espanyolitzant, una mica exòtic, que no li treu res al seu atractiu per als oients francesos.

Aquesta oposició frontal es redoblarà després de la guerra amb Vincent Auriol a la presidència. Es pot parlar d'una operació d'Estat destinada a controlar o, si això no era possible, enfonsar Radio Andorra?
Auriol, que havia sigut alcalde de Muret, va veure de prop l'espectacular desenvolupament de Radio Toulouse, amb  mètodes que ell considerava poc ortodoxos. Una vegada a la presidència determina que Radio Andorra és una ràdio pirata, amb l'argument que s'escapava del monopoli de l'Estat francès i eludia deliberadament la llei.

Hi havia alguna cosa personal en la tírria que Auriol tenia a Radio Andorra i a Trémoulet.
A aquesta hostilitat institucional s'afegeix efectivament una disputa política personal: a la seva regió, Auriol s'enfrontava a un fort adversari, La Dépêche du Midi, un diari molt influent... i obert partidari de Radio Andorra. El còctel és explosiu. 

El paper ambigu de Trémoulet durant la guerra: va contemporitzar amb els alemanys per convicció o per salvar Radio Andorra?
Trémoulet tenia sens dubte les seves opinions polítiques, i no és la nostra responsabilitat jutjar-les. La Justícia ja se'n va ocupar al seu moment. Pel que fa a Ràdio Andorra, la seva relació amb les autoritats alemanyes sembla haver estat dictada essencialment per interessos comercials i per un desig ferotge de protegir la seva empresa i els seus equips.

Per als alemanys, no hauria estat més fàcil quedar-se a Radio Andorra? 
Afortunadament, Andorra es va mantenir al marge de la guerra i va poder preservar la seva neutralitat. Per tant, les autoritats alemanyes no van anar més enllà de simples intents de negociació, sense aconseguir mai el control que perseguien. Va ser per satisfer l'afany d'influència a la zona mediterrània que el Govern de Vichy va crear SOFIRA, una estructura destinada a fer néixer Radio Monte-Carlo, totalment al servei d’aquest objectiu estratègic.

I els rumors que Radio Andorra emetia senyals per als submarins alemanys?
Segons altres rumors estava al servei dels aliats, fins i tot dels serveis d'intel·ligència britànics... Desconfiem d'aquests rumors incerts que, a força de repetir-se, acaben reescrivint la història més que il·luminant-la.

Quins són en la seva opinió els motius de l'èxit inicial de l'estació?
Es deu a una combinació de factors. La potència de les emissores va tenir un paper decisiu als anys quaranta: Ràdio Andorra es podia escoltar molt lluny, en un paisatge radiofònic encara fràgil. El lloc donat a les veus femenines crea un to nou, més càlid, més íntim, que contrasta amb les veus masculines i sovint solemnes. L'opció inicial de renunciar a la informació política és fonamental: ens permet fugir de la propaganda en un context on l'oient està saturat de discurs contradictori. A això s'hi afegeix, òbviament, una ressonància exòtica: Andorra, un petit país de muntanya, llunyà, quasi irreal, nodreix la imaginació i el somni d'escapament!

Si s’hagués executat la pena de mort dictada contra Trémoulet pel tribunal de Toulouse, què hauria passat amb Radio Andorra?
És difícil de dir. Trémoulet havia implicat part de la família en els seus negocis, sobretot la filla i el gendre. També va saber envoltar-se d’homes de confiança. En aquestes condicions, podem imaginar una successió relativament natural, basada més en la continuïtat que en la ruptura.

'Cas Clement': no sembla desencaminat sospitar que Trémoulet va estar implicat en l’assassinat del director de la radiodifusió. 
Aquesta és l'opinió de Louis Noguères, enemic declarat de Radio Andorra, que sosté obertament que Trémoulet n’havia ordenat l’assassinat. Però no hi ha cap prova que ho confirmi, i finalment va ser Noguères el condemnat per difamació. El fet cert és que Clément havia ordenat una investigació sobre Trémoulet i Radio Toulouse. Per acusar Trémoulet d’instigar un assassinat cal aportar proves, i no hi ha cap document conegut que ho sostingui.

Andorradio, Radio de les Valls i finalment Sud Radio, les hem d’entendre com la continuació de l'operació de l'Estat contra Radio Andorra?
Sí, això està claríssim.
 
Haurien sigut comercialment viables sense el suport secret de l'Estat francès?
Sud Radio trigarà molt de temps a aconseguir una relativa viabilitat econòmica, i no la mantindrà a llarg termini. Sofirad es va cruspir milions i milions de francs, sovint amb pèrdues, amb un objectiu que va molt més enllà de la simple lògica industrial: fer caure Ràdio Andorra.

Quan i per què Ràdio Andorra comença a perdre la carrera amb de Sud Radio?
El desenvolupament de Sud Radio coincideix amb una autèntica revolució cultural impulsada per l'emancipació de la joventut. És el temps dels yéyés, del rock’n’roll i del transistor, aquest objecte màgic que allibera l’acte d’escoltar i que l’individualitza. Pots escoltar la ràdio tot sol a la teva habitació. Sud Radio es dirigeix obertament a aquest nou públic, en línia amb una manera més moderna de consumir la ràdio. Ràdio Andorra es manté parcialment ancorada a la ràdio antiga. A més, la potència de Sud Radio jugarà molt en contra de Ràdio Andorra, amb les envellides instal·lacions d’Encamp i Engolasters. Van faltar mitjans econòmics per modernitzar-les.

Hi havia alternativa, quan el 1981 van caducar les concessions, per què no haguessin de tancar? 
Hem d'anar molt més enllà de les decisions polítiques lligades al legítim afany d'emancipació dels andorrans. L'evolució tecnològica i l'extinció progressiva de l'audiència d'ona mitjana feien inevitable per a Sud Radio el desenvolupament de la FM en territori francès. Pel que fa a Ràdio Andorra, les opcions són més reduïdes. Queda una hipòtesi: i si s’hagués desenvolupat al territori espanyol?  Era una possibilitat teòrica, sens dubte, però políticament i econòmicament incerta.

Què va pesar més: els nous aires nacionalistes  (i lemes com "Una radio andorrana", "Una escola andorrana", "Uns correus andorrans") o qüestions estrictament tècniques, com la irrupció de la FM?
La ràdio, aquí, no és només una víctima dels Estats; ho és també del pas del temps i de les tecnologies que avancen sense aturar-se a esperar ningú.

Trémoulet mor el 1971. Si hagués estat viu quan el 1981 tanca Radio Andorra, hauria aixecat una altra estació a un altre lloc? 
Al final del llibre em permeto la fabular amb un sopar imaginari on es troben algunes de les grans figures d'aquesta història, totes evidentment desaparegudes. En aquest escenari, Trémoulet em pregunta sobre l'evolució de la ràdio al segle XXI... i després es prepara per presentar-me un nou projecte. Amb això està tot dit.

Ha passat per sobre dos casos delicats: d'una banda, la bomba que li van posar el 1972 a Maurice Vincent, locutor de Sud Radio, per haver dit que Andorra del moment no era una nació “en el sentit jurídic internacional”. De l'altra, l'acomiadament de Joelle Minier, el 1976, per emetre una cançó de Jean Ferrat –d'altra banda estupenda: 'Berceuse pour un petit loupiot'.
Tens raó, i es podrien haver esmentat molts altres episodis. Això no és ni un descuit ni una minimització, sinó una elecció assumida. Tot i les prop de 400 pàgines, el llibre no pot ser exhaustiu: sobre un tema tan ric. Per tant, vaig adoptar una perspectiva personal, de vegades discutible, però assertiu. No és ni una enciclopèdia ni un inventari complet. Aquest no és el llibre de Ràdio Andorra i Ràdio Sud, és el meu llibre: una història subjectiva, la coherència i la sinceritat de la qual es basen en aquest biaix. Explicar una història significa triar allò que il·luminem i acceptar allò que deixem a les fosques.

És just dir-li “pirata”, a Ràdio Andorra? Ho va ser en algun moment? 
Podem qualificar Radio Andorra com una ràdio pirata, sempre que, per simetria, parlem de Sud Radio com una ràdio corsària. El pirata emet fora del marc legal imposat per l'Estat que pertorba. El corsari, per la seva banda, actua amb el vistiplau d'aquest mateix Estat, beneficiant-se dels seus mitjans i servint els seus objectius.

Fins a quin punt podem considerar l’actual Sud Radio hereva de la histórica Sud Radio “andorrana”?
És cert que l'estació que avui coneixem amb el nom de Sud Radio ja no té gaire cosa en comú amb l’“original”. Tanmateix, en un moment en què la modernitat es transforma a gran velocitat, aquesta ruptura forma plenament part de la seva història. Els actuals responsables de Sud Radio, que conec bé, ho accepten sense manies. Fins han donat suport a la meva feina i s’han interessat molt genuïnament per aquest nou llibre. No reneguen del passat, i només això ja no diu molt d’ells.

La “institucionalització” de l'edifici històric de Ràdio Andorra, n'ha perjudicat  la visibilització?
Les perspectives de l'entusiasta –sovint nostàlgic– i del gestor són, per naturalesa, difícilment compatibles. Un mira enrere, l'altre, endavant. Ara bé, hem de trobar un camí que respecti el passat, el futur... i les finances, aquest àrbitre sense memòria.

Havia de ser un museu s'ha quedat en seu de ministeri.
Tinc una opinió molt positiva de la feina feta a Encamp, a l'antic edifici de l'emissora de Ràdio Andorra. La reforma és de gran qualitat, els treballs realitzats als arxius són notables, i la nova vocació que se li ha donat no és en cap cas insultant per a la història, ben al contrari. L'amplia d'una altra manera.

Però seguim sense museu.
Sens dubte encara falta un espai museístic, ni que sigui petit i simbòlic. Podem esperar raonablement veure-ho en un futur pròxim. Al cap i a la fi, potser és així com els llocs sobreviuen millor: canviant de forma sense negar la seva ànima.