Entre la nostra farcida nòmina d’autors oblidats –com si ens ho poguéssim permetre!– un dels més clandestins potser va ser Rafael Tamarit i Asensi (Barcelona, 1900-1976), periodista, poeta i supervivent que va aterrar per aquí dalt a mitjans dels anys 60 i que en un decenni en va fer prou per bastir una obra poètica d’estirp estrictament andorrana. En va publicar tres títols, com En calessa per les Valls, Pinyol dolç i Níveos valles, i en va deixar mitja dotzena d’inèdits al calaix –Les sis parròquies cantant, El motiu andorrà, Raonaments, contes i faules d’Andorra i fins i tot una Història d’Andorra, perquè no hi faltés de res. Doncs aquesta vocació secreta l’acaba de trencar el fill del nostre home d’avui editant Digues a l’aire, digues al vent, subtitulada Breu antologia poètica i que com tota la seva obra du la firma de “Rafael Tamarit, poeta d’Andorra”. Una obra tota ella tocada –i ho diu el prologuista, el filòleg valencià Josep Carles Laínez– d’un molt característic “paisatgisme líric i sentimental” però que també inclou esporàdiques escapades a la poesia humorística i moral, amorosa i política, filosòfica, metalingüística i, en fi, també de circumstàncies. “Però en tota hi sura sempre l’amor pel nostre país”, conclou Laínez. Són en total un centenar llarg de poemes que donen fe de la facilitat de Tamarit pel rodolí, pel vers florit i la rima fàcil d’un “bon i desconegut poeta, un autor bàsic d’una literatura tan minoritària com la nostra, on cada autor conforma ell mateix tota una generació”, torna a dir el prologuista. La de Tamarit és la d’altres oblidats com Domènec Bellmunt, Puig i Salarich, Anglada, Capdevila i fins i tot Rossend Marsal, Sícoris, avui als llimbs del purgatori líric. I com en el cas dels seus coetanis, en ell s’ajunta també l’interès que desperta el personatge semidesconegut que hi ha darrere l’autor, que va viure a França, l’Àfrica espanyola i l’Amèrica Llatina –recorda Laínez–, que havia començat la carrera literària abans de la Guerra Civil (Poemaris íntims, 1935) i que una vegada instal·lat en el nostre racó de món es va dedicar a autoeditar-se els poemaris i a vendre’ls personalment, com qui va pel carrer venent flors, perquè –deia en una entrevista que el 1975 li va fer Rosa Mari Sorribes, exhumada de nou per Laínez– “una poesia si no l’ofereixes, no te la demanen”.