És el FeMAP un festival de múltiples cares, polièdric que se’n diu. Tan profund pensament se’ns presentava divendres al vespre a Sant Vicenç d’Estamariu, mentre Fernando Miguel Jalôto, director artístic del Ludovice Ensemble, ensenyava al públic la panòplia de curiosos instruments amb què viatgen. A l’orgue portatiu ja li havíem fet alguna mirada abans: havia estat un dels protagonistes del concert a Coll de Nargó, portat per Na Rota do Peregrino. Però la creativitat dels lutiers medievals no devia conèixer gaires límits, i per a mostra, el clavicèmbal renaixentista de què també anava armat Jalôto. Un clave en miniatura, pensat per als músics que d’antuvi traginaven pels camins d’Europa. Així que una de les cares del FeMAP és la de ser una mena de museu de la música itinerant. Un altre vessant, ni més ni menys interessant, és oferir cada dia una nova lliçó d’història. El programa interpretat a Estamariu, Pásame, por Dios, barquero, no sols repassava les fluïdes connexions entre músics i poetes de les corts ibèriques al voltant del segle XVI, sinó que s’endinsava, al romance Puestos estan frente a frente, en peripècies com la de Sebastià I de Portugal, el rei desitjat, en la seva temerària mort al Marroc i la seva entrada en la llegenda. Una altra cara és la de la descoberta del patrimoni i, per descomptat, hi ha la descoberta musical. No sols permet el festival conèixer l’obra que es va trobant en el cabal abundós de la música antiga, sinó també intèrprets i formacions, en escenaris on la proximitat és tanta entre músics i públic que esdevé tot un espectacle l’exercici de vocalització i gestualització tan intens que feia el tenor André Lacerda.
