Tarda caribenya al Claror

‘Cecilia Valdés’ omple les dues funcions finals amb una proposta inèdita entre nosaltres.

Pensin un moment en aquest detall: Cecilia Valdés no es va estrenar al Teatro de la Zarzuela fins al gener del 2020, quasi 90 anys després de l’estrena absoluta al Teatro Nacional de l’Havana. Al Claror l’hem tingut tan sols un any després que a Madrid. És o no és un prodigi a l’alçada dels miracles a què ens ha acostumat els últims anys Andorra Lírica, el major dels quals és la pura, estricta supervivència de la Temporada? Doncs bé, com es veia venir, Cecilia Valdés va sumar dos plens més als de l’inici del curs, al febrer amb Cançó d’amor i de guerra. Val que l’aforament reduïdíssim, amb el Claror al 30% de la seva capacitat, abarateix considerablement els plens. Però calia omplir i no era gens evident amb una sarsuela que potser és la més emblemàtica del repertori cubà però que continua sent una gran desconeguda per a l’aficionat d’aquest costat de l’Atlàntic. 

Ara, ja no, com a mínim per al públic fidel que la Temporada i Jonaina Salvador, ànima d’aquesta aventura, han anat formant i mimant amb paciència i entusiasme aquests últims anys. Val a dir que Cecilia Valdés és una aposta segura. No és casualitat que sigui la número 1 del repertori cubà, per davant fins i tot de María de la O, i des del primer moment es va veure que la llavor caribenya havia caigut en terra adobada: va ser marcar-se Salvador l’ària Sí, yo soy Cecilia Valdés i comprovar que la cosa només podia sortir rodada: un tema de simplicitat aparent però vocalment exigent, que l’esbart va acompanyar amb una coreografia especialment efectista.

El gran moment de la funció va ser, és clar, el duet de Leonardo (Andrés Sánchez Joglar) i Cecilia, El corazón sabe mentir, d’una emoció desbordada i en què els cantants van exhibir una complicitat manifesta. El duet còmic Tanilá, habitual en la sarsuela espanyola i que la cubana manlleva de forma dessacomplexada, va posar el contrapunt amb la vis d’Adrià Mas (Tirso) i Laia Mata (Dolorita), amb menció especial per a Mata, que dobla paper: d’una banda, Dolorita, la mulata que flirteja alegrement amb el senyor de la casa; de l’altra, Isabel Ilincheti, la criolla amb qui el pare de Leonardo li arregla la boda i que desencadena el drama. L’altra fita va arribar cap al final, amb la cançó de bressol Duerme, hija mía, mi pequeña, duerme, que Cecilia, ja reclosa, li canta a la seva filleta i que marca la sensacional transició de Salvador, que arrenca la sarsuela en un registre de soprano lleugera i la conclou com a dramàtica, un arc que recorda al de Violeta a La traviata.

Com és habitual, tant el cor com l’esbart van tenir especial protagonisme, amb presència constant i molt exigent a escena i un canvi continu de rol, perquè el mateix havien de ballar les danses dels esclaus que els minués dels amos. I tot, a un ritme frenètic, amb la solvència i la versatilitat que Jaume Torra li ha sabut inscriure. L’escenografia, de nou un joc de projeccions inspirades aquesta ocasió en  les postals colonials de Mialho, va demostrar una altra vegada que la imaginació és un recurs més que vàlid quan els recursos econòmics són escassos, i convé no passar per alt la feina del director musical, Yhovani Duarte, que ho és també del Teatro Lírico Nacional, i que ha aconseguit cubanitzar un elenc on només Sánchez Joglar portava el deix i el ritme caribeny a les venes.

Ho dèiem més amunt: la Temporada és un miracle que mereix que la mimem com ella mima el seu públic. Ara, a agafar empenta i a tornar l’any que ve amb els tres muntatges de sempre, i si és possible, amb Le Val d’Andorre, d’Halévy. Mentre puguem, somiem, no els sembla?