No se’n facin il·lusions: la còpia perduda de Sangre en la nieve de què parlàvem aquí mateix setmanes enrere continua als llimbs del setè art. Però només de moment, perquè el col·leccionista urgellenc Josep Benavent, que va localitzar aquesta rara joieta així com la fotonovel·la de la pel·lícula als seus fons oceànics —4.000 pel·lícules, 5.000 cartells, 11.000 programes de mà: uf!— diu que la trobarà. Trigarà més o menys, però que si n’ha sobreviscut alguna còpia, “la localitzaré”, assegura.
No posarem nosaltres en dubte la paraula de l’autor de Quan anàvem al cine, però mentrestant, i per anar fent boca, poden desfilar fins al 31 de gener per l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. Hi descobriran un tastet de la que molt probablement és la col·lecció de cinefília andorrana més formidable que es puguin dur al pap: cartells, pòsters i programes de mà de tots i cadascun dels cines que hi ha hagut per aquí dalt des del pioner cine Valira, inaugurat el 1934, fins a Avant l’aube, thriller francès rodat el 2011.
Ho ha reunit tot sota el títol Andorra de pel·lícula. Es tracta tan sols d’una petita part dels seus fons andorrans, i la realitat és que tot plegat mereixia més carinyo, més difusió i, molt probablement, que alguna de les nostres institucions (diguem-ne) culturals, d’aquestes que es conformem a llogar exposicions foranes en lloc de produir-ne de pròpies, s’hagués interessat per material tan nostre i tan insòlit. Però el meu país i jo som així, Senyora, i haurem de desplaçar-nos fins a la Seu per contemplar aquestes rareses.
Hi ha per exemple la fotonovel·la completa de Sangre en la nieve, subproducte habitual en les produccions dels anys 40, diu Benavent, per on desfilen alguns dels exteriors de la pel·lícula —Grau Roig, Ordino i Canillo—. I naturalment, el programa de mà amb l’estrena laurediana al Principal Cinema: el 14 de maig de 1944. També n’hi ha dels cines Valira, el 14 d’abril de 1952 s’hi projectava Teresa —“la pel·lícula màxima de l’any; cap dona ha de deixar de veure; tema sentimental; magnífica”—, i el 26 de juliol de 1949, Simbad el Marino —“perillós idil·li en el màgic Orient”— amb Douglas Fairbanks. Al Principat, l’antic cal Costa, inaugurat el 1949, s’hi va estrenar ¡Vaya par de marinos! —Dean Martin i Jerry Lewis: glups!— i Muerte de un ciclista, “gran film, patètic, intens, emocionant”; i al Modern, abans cal Pela, obert el 1942, Iremos a París, “cançons i melodies modernes interpretades pel famós Ray Ventura”.
Més: els programes dels anys 70 són tota una declaració d’intencions. D’intencions... S, s’entén: el cap de setmana del 5 al 8 de desembre de 1975 s’hi van projectar d’un sol cop Belle de nuit, Journal intime d’une femme mariée, El castillo de la pureza, Ongles rouges, cuisses d’acier, Jeux intimes i La premiere nuit d’amour. Un festival per al turisme erotòman. I entre els cartells no hi falta, és clar, el d’Andorre ou les hommes d’airain (Émil Couzinet, 1942), ni Centenari (Antoni Ribas, 2000), ni El secret dels 24 esglaons (Santiago Lapeira, 2011), probablement la pitjor pel·lícula mai filmada en aquest racó de món. I això que no ho tenia fàcil: El más fabuloso golpe del Far West (José Antonio de la Loma, 1969), amb exteriors a Engolasters, Envalira i el coll d’Ordino l’hi havia posat el llistó molt alt. Però Lapeira se’n va sortir. Rar mèrit.