Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Escaldes, Artalroc, Antoni Taulé, Taulé, exposició, pintura metafísica, figuració narrativa, Mercé, llindar
Andorra, Escaldes, Artalroc, Antoni Taulé, Taulé, exposició, pintura metafísica, figuració narrativa, Mercé, llindar

Taulé: teoria i pràctica del llindar


Escrit per: 
A. Luengo / Antoni Taulé davant de 'Madame Fredez' (oli sobre tela, 200 per 200 centímetres, 2016), ahir a Artalroc.

Artalroc dedica una retrospectiva a l’artista català, instal·lat a París i parent pròxim de la pintura metafísica i la figuració narrativa.

Si tenen a casa un saló d’aire romàntic i decadent, si és possible absolutament diàfen o, com a molt, amb una taula desmarxada, un passadís estret i una escala que no sabem ben bé on du, algun mirall escantonat, una il·luminació més aviat tenebrosa i sobretot, sobretot, una porta sense porta –el marc i prou, per entendren’s– que condueix a un exterior lluminós però a la vegada vagament hostil... Si per un atzar d’aquells resulta que tenen tot això, dèiem, són vostès afortunats perquè no tenen un saló decadent, sinó una tela d’Antoni Taulé (Sabadell, 1945).

Ho comprovaran si desfilen per Artalroc, que fins al 5 de novembre dedica una mena de retrospectiva sota el títol de Lux en aquest artista català que es va instal·lar a París a mitjans anys 70 –l’amor, ja saben– i que s’hi va quedar. Potser això explica que Taulé sigui avui un artista de trajectòria internacional –amb obra als principals museus d’Europa, Amèrica i Àsia, diu el comissari de Lux, l’historiador Ferran Martínez– però en canvi un semidesconegut a Catalunya i a la resta d’Espanya.

A Artalroc, en fi, hi ha plantat una trentena d’obres, entre pintura –bàsicament, oli sobre tela– i fotografia, una dèria de tota la vida que només exposa des de fa un decenni però que creu que té la mateixa volada artística que l’obra pictòrica. Però tornem a l’essència de Taulé, que pel títol podria semblar la llum però que resulta que és el llindar, aquest no-lloc –no s'hi amoïninin: res a vceure amb Marc Augé– que en la pintura del nostre home d’avui representa l’essència de tota personeta. Resulta que som un llindar, qui ens ho havia de dir, el trosset d’espai on es troben o millor, s'enfronten, diu Martínez els interiors foscos i desolats i els exteriors lluminosos i també desolats, vagament inhòspits. Un dilema –entrem o sortim?– que tampoc no ho és perquè al final el llindar és a dir, nosaltrespot veure tant el que és a dintre com el que és a fora, però mai no serà ni a dintre ni a fora. Estem sols, i la resta són paraules, xerrameca. Com a molt, reflexos. Estratègies per sobreviure.

Amb aquests antecedents, entendrà el lector que Martínez hagi posat Taulé al sac de la pintura metafísica. No només per la dèria arquitectònica, i pensin només en Chirico –a Taule li ve de mena: és la carrera que va estudiar i la professió que va exercir abans de dedicar-se a la pintura– sinó també per la vocació decididament autorreflexiva d’una obra que ens acompanya fins a l’abisme –que és la soledat– però que no ens acaba de donar l’empenteta: la veritat és que allà fora no hi ha res, com a molt una piràmide de connotacions funestes. A dintre hi ha les restes del naufragi: tota la vida que un dia va bategar en aquests espais avui semiabandonats i buits. No és gaire encoratjador, potser, però és alguna cosa. Tot i que sempre ens quedarà el dubte de Woody Allen: un record, és una cosa que té, o que s'ha perdut?

Al costat de la pintura metafísica, Taulé també admet que el posem al sac de la figuració narrativa, moviment sorgit a França als anys 60 com a reacció a l’abstracció de postguerra i que per aquí baix té en Arroyo, Juan Genvés i l’Equipo Crónica els seus màxims exponents. No és mala companyia. Per poc que s’hi fixin comprovaran que cada tela i cada fotografia de Taulé –de lluny es confonen, i no és casualitat– ens suggereix una història que demana d eser completada: qui hi va viure? Van ser feliços, entre aquelles parets? Què va passar, perquè tothom hagi marxat? Aquesta voluntat narrativa encara és més clara en la sèrie que dedica a Raymond Roussel i a la seva esposa, Charlotte Frédez: per una d’aquelles caramboles vitals –l’esposa, de Taulé, Lætitia Ney, era l’hereva del novel·lista francès– el pintor se’n va convertir en legatari universal i ha incorporat la parella –Roussel i madame Frédez– en tema de la seva obra última: una excusa sensacional per descobrir un personatge fascinant i també fascinat pels jocs de paraules, que va seduir els surrealistes, començant per Breton i Duchamp i acabant per Dalí.

Lux, en fi, es completa amb un farcit programa d’activitats paral·leles, que arrenca aquest dissabte amb un vermut amb el pintor i l’arquitecte Miquel Mercè com a amfitrions. I si els sap a poc, el 27 d’cotubre es projectarà la pel·lícula Taulé: la nuit s’efface, amb col·loqui posterior amb el director, Sebastiano d’Ayala, i el comissari. Després de la frivolitat de Jenkell s’agraeix una proposta que vagi més enllà dels caramels i de la torsió. Ni que sigui per desengreixar.

Andorra
escaldes
artalroc
Antoni Taulé
Taulé
exposició
pintura metafísica
figuració narrativa
Mercé
llindar
Número de vots: 117
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic