Vostès potser no se’n recorden perquè són molt joves, però hi va haver un temps en aquest país –un temps no necessàriament millor ni més feliç, ep– que vam tenir una cosa que es deia Brossart. La idea era senzilla: aprofitar qualsevol material destinat a les escombraries per crear un artefacte similar a una obra d’art. Era a finals dels 90, el reciclatge era a les beceroles, l’economia circular, pura ciència-ficció, i el concepte de sostenibilitat no s’havia ni inventat. I aquí ja hi havia un grapat d’artistes –en recordo Faust Campamà, però n’hi havia altres– que parlaven i predicaven el que avui és dogma oficial.

Allò va durar dos telenotícies, és clar, massa visionari per a l’Andorra de l’època, però m’hi ha fet pensar el mercat que la Xarranca s’ha tret de la màniga, cada tarda a la Institucional, l’acollidora seu que han habilitat al Parc Central, fins al 28 de desembre. És cert que el concepte tira més cap al Zoom, aquell supermercat de vida efímera que Rosa Mujal i Eva Martínez van aixecar fa tres lustres, mare meva, a Illa Carlemany, però amb el meu amic Alfons, que exercia d’amfitrió, hem acabat recordant els temps heroics del Brossart i ho havia de dir.

En fi, que el que proposa ara la Xarranca és senzill: un vide grenier però amb art en lloc d’andròmines. Cadascun dels deu artistes que ha participat en aquesta primera edició ha muntat una paradeta, totes ben juntetes a la Institucional, i entre el centenar de peces i de coses de mal definir –com les que fa Kala, el més genuí practicant de l’arte povera que queda entre nosaltres: l’home ha convertit unes llànties de bicicleta en làmpada, diu que acabaran al Bici Lab, i unes soques en ninots -en diu Tronquets– és impossible no trobar-ne alguna per endur-te’n a casa.

N’hi ha centenars i per a totes les butxaques, entre els 2 i els 300 euros. Vaja, que no hi ha excusa: des de les Polaroid de la fotògrafa de Naiara Escabias a les aquarel·les de Vicky Tió, Rosa Casanovas, Carme Naudi, Mireia Tarrés i Elisenda Ortega. Hi ha també la ceràmica de Gemma Piera, l’artesania al més pur estil art & craft de Marissa McDonald, els collages de Mònica Armengol i què dir de l’Alfons, el Kandinsky del Valira, que arreplega pedaços de cartró o de fusta, els empastifa de color i de textures i els converteix en el més semblant a aquells objectes provinents de qui sap quin derelicte, de bellesa hipnòtica, misteriosa i també trista que la mar diposita a la platja i un dia venen a trobar-nos (o a triar-nos) per quedar-se per sempre amb nosaltres.

Passin per la Institucional, home. Seran els 15 euros més ben invertits del Nadal.