Ara ja és tard, què hi farem, però si el lector és per ventura aficionat al jazz o simplement a la bona música –i ho ha de ser, si no, no estaria llegint aquesta crònica– el planyo sincerament si no va tenir l’ull i la previsió de reservar-se aquest cap de setmana: ni platja, ni muntanya. El que tocava era quedar-se a Escaldes i regalar-se les quatre estupendes nits que van arrencar dijous amb Truffaz i que van culminar ahir amb aquest duet històric, ja veurem si repetible, que han construït al llarg de tres decennis José Fernández Torres, aka Tomatito, i el dominicà Michel Camilo. Entremig, el gran Marcus Miller, un dels escassos baixistes que pot dir sense faltar a la veritat que va jugar a la mateixa lliga que Jaco Pastorius, i Cécile McLorin Salvant, de qui la meva amiga Alba en diu meravelles aquí baix. Però si ha arribat fins aquí el més probable és que ahir fos un dels centenars de privilegiats que van assistir a l’espectacle únic d’aquests dos monstres dels escenaris. Nosaltres ho vam fer amb Marc Pantebre, el nostre melòman de capçalera: “Spain Forever Again, quarta i de moment última entrega de la sèrie que va arrencar el 2000 amb Spain, és un treball brillant, que fusiona com els anteriors el flamenc, el jazz i la música llatina, i que presenta un repertori variadíssim de peces centrifugades per donar-los-hi un gir original amb piano i guitarra flamenca”. 

Amb discos d’aquesta naturalesa és impossible posar-se d’acord, perquè cadascú trobarà arguments solidíssims per decantar-se per un o altre tema. De fet, possiblement el mateix oient en defensi avui un apassionadament per canviar demà d’opinió i fer-li el salt per un altre. A mi em va passar amb Mambo influenciado: ell en glossa l’“exuberància rítmica” i és difícil no deixar-se endur pel sentiment vagament luxuriós que n’emana. Això va ser a les primeres escoltes. Després em vaig entregar sense reserves –estava escrit– a Alfonsina y el mar, i no puc evitar posar-hi la veu de Mercedes Sosa cada vegada que l’escolto: “Te vas, Alfonsina, con tu soledad./ Te vas hacia allá como en sueños,/ dormida, Alfonsina, vestida de mar”. Sí, ja sé que cantar-ho al Prat del Roure pot sonar pelet extravagant, però posin-li un fons marí –Sant Martí d’Empúries, per exemple– i la cosa agafa un toc sublim. Quan tendeix a la introspecció, el Marc, en canvi, es refugia a Antonia i a Remembrance, però es frega els ulls amb La leyenda del tiempo, “una peça sensacional de Camarón, que trenca les normes del flamenc clàssic per adaptar-lo al llenguatge actual”, admira la brillant versió del Concierto de Aranjuez, però vibrar, el que es diu vibrar, vibra amb Nardis, del gran Miles: “Per mi, el millor tema del disc”.

El miracle d’aquesta joint venture que és el projecte Spain –Spain Again, Spain Forever i Spain Forever Again– és que dues personalitats tan marcades no s’acabin eclipsant i anul·lant, o que allò no es converteixi en una cacofònica baralla de galls, a veure qui té l’instrument més gran. El secret, recorda el Marc, és el respecte i la complicitat: “Cadascú sap quan ha de fer-se a un costat perquè l’altre pugui brillar”. Cita de memòria Camilo, però en realitat és una màxima que ens pot ajudar a circular feliçment per la vida. En fi, que com diu ell, no està escrit que si ajuntes una eminència del latin jazz i un talent de la guitarra flamenca la cosa hagi de funcionar: de vegades dos no es igual a uno más uno, ho sabia bé Sabina. En el cas de Tomatito i Camilo, conclou, “han passat trenta anys des de Spain i han consolidat una complicitat sòlida i original, un top de  la fusió, i vam tenir la gran fortuna de comprovar-ho ahir a Escaldes”.

Doncs si s’ho van perdre, haver-se quedat.