Diu Juanma Casero que són l’essència dels nostres escenaris, els que mantenen la flama del teatre viva, els que han permès que mati el cuquet una generació d’actors –o dues, ara– que probablement no podien –ni pretenien– somiar a dedicar-s’hi professionalment, i que de passada han ajudat a crear afició, perquè hi ha un públic que probablement mai no anirà a veure una obra professional, però que en canvi es mor de ganes de veure en acció Isa Rivero, Rosa Porqueres, Elisenda Palomares i Joan Sans, els quatre protagonistes de L’avantasala, el muntatge que dijous, divendres i dissabte clausura la 58a Temporada de Teatre al Claror.

Casero es refereix a companyies com La Cia És Grata, Andandarà, Assaig.9, Lapsus i Líquid Dansa, que estrenen amb regularitat, que exporten també amb regularitat i que a falta de companyia professional han donat continuïtat al nostre teatre i l’han dotat de múscul. “I al final, no ens n’oblidem, tots hem passat pel teatre aficionat, que és el planter de moltíssimes vocacions”, diu. Aquesta classe mitjana se l’ha de mimar i regar, perquè és el reflex de la vitalitat teatral d’un país, conclou.

Doncs demà en tindrem una altra oportunitat de comprovar-ho amb L’avantsala, que és el títol que li han donat a l’Auto original d’Ernesto Caballero, dramaturg i director, figura principalíssima del teatre espanyol d’ara mateix, exdirector del Centro Dramático Nacional, premis Max, de la Crítica i Valle Inclán, i també Chevalier des Arts et des Lettres. Per dir-ho ràpidament: a L’avantsala del títol és on han anat a espetegar els quatre protagonistes d’aquesta comèdia lleugera, a anys llum del vodevil que era Nues: una parella i la cunyada que a la tornada de l’excursió sabatina recullen una dona que fa dit, tenen un accident, son conduïts al jutjat i mentre esperen que el senyor jutge els cridi a declarar intenten reconstruir els fets que els han porta fins aquí. Cadascú amb la seva versió. Naturalment, sorgeixen les discrepàncies, però lluny de la deconstrucció narrativa de Tarantino o de  Christopher Nolan, aquí del que es tracta és de reivindicar el valor de la paraula, la necessitat de parlar i de fer-ho amb sinceritat, diu Casero: “D’expiar els pecats abans de ser jutjats”. Paraules majors que s’entenen potser millor amb la crossa del títol original en castellà, on Auto fa referència tant al vehicle ma què pateixen l’accident com a l’auto judicial com a l’aute sacramental que servia precisament per expiar els pecats.

Pel que fa al muntatge, no esperin en gran desplegament escenogràfic de Nues. L’avantsala és més íntim, diu, i probablement també més intens, perquè els quatre intèrprets es passen tota l’obra a l’escenari. Es tracta de la tercera ocasió que Casero dirigeix la Cia –després de Salsa Mornay i, de nou, Nues– i la segona que s’hi enrola el lapsus Joan Sans: “Ja ens anem coneixent, podíem intentar anar una mica més enllà. Es tractava de passar-nos-ho bé durant el procés, i estic satisfet amb la complicitat que cada actor desprèn cap al seu personatge. A veure què n’opinen els espectadors”.