Al Festival Internacional de Jazz se li està posant aspecte de cita gran, de grand slam del circuit. Potser no (encara) de l'europeu, però sens dubte del català, i per què no, de l'espanyol. En quantitat i en qualitat. Per per i per consistència. I el cartell definitiu així ho augura. Perquè als noms que havien anat transcendint els últims mesos ja n'hi poden afegir un grapat més. El primer de tots, el de Sixun, banda francesa de jazz fusió que va viure els millors moments als 80 i primers 90 –busquin Pauline, Miss Reggae i 4.000 Newport, tres dels temes emblemàtics d'aquella primera etapa– que va fer mutis i que el 2022, després de tres lustres retirados en la paz de estos desiertos, con pocos, pero doctos libros juntos, van donar la campanada amb Unixsity, mitja dotzena de temes que encarnen i resumeixen l'estil de la banda: jazz fusió groove afro, funk i músiques del món. Serà el 6 de juliol al Prat del Roure, en l'equador de la 42a edició del festival.

Sixun és potser el més il·lustre, sens dubte el més veterà, dels grups que acompanyen els caps de cartell indiscutibles, des de Paquito D'Rivera (4 de juiol) a Joshua Redman (3 de juliol), Lizz Wright (5 de juliol) i Nils Landgren (2 de juliol). I entre aquests grapat de teloners de primeríssima fila hi ha Txema Riera, Bernardo Parrilla, Ton Felices, Emilie Londonien i Pol Omedes. Tots ells protagonitzaran el Jazz al carrer a Coprínceps, i els tres primers faran doblet amb el quartet de Kic Barroc al vestíbul del Prat del Roure en la prèvia del concert gran de la nit. I hem deixat per al final el cas de la directora i vocalista Maria Schneider, que compareixerà a l'escenari principal del Prat del Roure amb la seva orquestra al complet i en sessió gratuïta, un autèntic regal per a l'aficionat perquè estem parlant d'una artista de nivell mundial (8 de juliol).

Les altres sorpreses del cartell són, d'una banda, la versió concertística de Porgy & Bess, amb les veus de les sopranos Maria Soler i Jonaina Salvador, acompanyament de l'ONCA i arranjaments i direcció de Kic Barroc i Sergi Vergés; de l'altra, i per primera vegada al festival, una secció audiovisual amb la projecció en pantalla gran i als cines Illa Carlemany de dos documentals: The Sax Life: the Movie, que repassa la monumental trajectòria de Paquito D'Rivera, des dels inicis com a nen prodigi a la Cuba precastrista, l'exili a Espanya i el triomf internacional, amb 18 Grammys al sarró (5 de juliol), i Köln 75, que segueix les bambolnues del mític concert de Keith Jarrett (6 de juliol).

Pel que fa a les patums del festival, recordin que Paquito D'Rivera compareixerà amb el seu quintet reglamentari i amb la clarinetista israeliana Anat Cohen; que Joshua Redman ho farà al capdavan del seu quartet, que Lizz Wright és una de les veus més prometedores del soul actual, i que el  trombonista suec Nils Landgren  –res a veure amb Astrid Lindgren, l'autora de Pipi Calzaslargas– ens portarà un tastet del jazz que es cuina als països nòrdics, una proposta allunyada dels estàndards ianquis, que rarament baixa de la Germania Superior. Landgren es va prodigar primer com a músic de sessió (The Crusaders, Herbie Hancock, Eddie Harris), i va tenir la gosadia de passar pel sedàs negre una llegenda del pop universal dels 70: aquell acte d'aparent iconoclàstia es va titular Funky ABBA i el va convertir en abanderat d'una nova manera d'aproximar-se als clàssics populars.

Per al conseller de Cultura d'Escaldes, Valentí Closa, Lindgren és la mena d'artista que li faltava al festival  per distingir-se dels cartells clàssics del sud d'Europa, que acostumen a clonar noms i bandes. És probablement per aquí per on ha d'insistir Escaldes, i a donar una mica més d'espai i de veu a grups i solistes emergents. Paquito D'Rivera, Joshua Redman, Sixun i Chucho Valdés –que ha caigut del cartell per una indisposició– són vaques sagrades, sí, i indiscutibles, que qualsevol aficionat agrairà escoltar al Prat del Roure. Però constitueixen exactament la mateixa proposta que hauríem pogut escoltar tres decennis enrere. No és que estigui malament, però una vegada consolidat, el festival ha d'arriscar una mica més. De coratge. De sorpresa. Només una mica.