La pregunta era enverinada i la cònsol de la capital, Conxita Marsol, va ser d’una prudència eloqüent: “No puc garantir que el Centre de Congressos aculli l’any que ve la Temporada.” I no ho pot garantir perquè, com és sabut, el Comú preveu externalitzar la gestió de l’equipament i tot dependrà del concessionari final. Això sí: diu també Marsol que el Comú, que està acabant de redactar el plec de bases del concurs, es reservarà un paquet de dates per programar-hi activitats pròpies, i que podria ser que en aquestes dates s’hi encabís la Temporada. Però també podria ser que no, és clar.

Doncs caldrà començar a pensar-hi perquè es tractaria d’una autèntica revolució: el Centre de Congressos és l’únic escenari que ha conegut el festival des de la primera edició, el 1990 –llavors se’n deia sala d’actes de la Plaça del Poble–, excepte els dos cursos que es va remodelar per donar-li la fesomia i les prestacions actuals: aquelles dues temporades es van traslladar al Park Hotel i en una vela instal·lada al parc Central. La pregunta és òbvia: hi ha a la capital algun equipament capaç de substituir amb garanties les 900 butaques llargues i l’acústica virtual del Centre de Congressos? De fet, hi ha cap equipament similar al país? Evidentment, no és un canvi que es pugui improvisar, però el fet és que el director artístic de la Temporada, Josep Maria Escribano, ja ha començat a treballar en el cartell del 2018 “com si” hagués de continuar al Centre de Congressos, perquè a ell, diu, no se li ha comunicat altra cosa.

Així que ja ho veurem. Mentrestant, el que és segur és que aquest 2017 la Temporada passarà per la plaça del Poble. I amb una programació d’impacte que encapçala la italiana Cecilia Bartoli. Com deia ahir el mateix Escribano, “una extraterrestre, un prodigi de la naturalesa” i, en opinió dels experts, la millor mezzosoprano del moment. Un luxe, sobretot si tenim en compte que fa com qui diu quatre dies va desfilar pel mateix Centre de Congressos Juan Diego Flórez, el número u de l’escalafó líric masculí. Quantes ciutats de 73.105 habitants –la població estimada, segons Estadística– es poden permetre aquest luxe? És clar que pagant sant Pere canta, però amb la perspectiva d’un recital quasi íntim de la Bartoli no ens posarem ara llepafils.

Diu Escribano que li van proposar un lema tan ambigu com El virtuosisme líric i que ella, intervencionista com és, va dir que no. I va triar el definitiu: Un viatge per 400 anys de música italiana, exactament. Ja veurem com es concretarà, tot això. Però no se’n facin il·lusions: el programa definitiu no el sabrem fins a l’últim moment. La cita és el 17 de març, deu dies abans que la mezzo canti al Palau de la Música amb el mateix repertori. I serà, atenció, a partir de les vuit del vespre, el nou horari de la Temporada o, com en diu Marsol, l’horari “europeu”, que ja es va assajar l’any passat i que serà en endavant el que seguiran totes les funcions. Per cert, a Bartoli l’acompanyarà Sergio Ciomei al piano.

Ballaran de puntetes

L’altra estrella de la Temporada és el també pianista Alexandre Tharaud. Potser no gasta la celebritat planetària de Lang Lang –el xinès que està per sobre del bé i del mal, segons Escribano, ep–, però juga a la mateixa categoria, que no és altra que la Lliga de Campions. Tharaud debutarà al Centre de Congressos el 24 de febrer i amb un espectacle que sota el títol d’El piano romàntic inclourà peces de Rakhmaninov i, atenció, la Sonata per a piano número 32 de Beethoven, l’última que va escriure el mestre alemany i una de les grans obres del repertori per a aquest instrument.

La tercera estrella potser encara no ho és, pròpiament, però ho serà, de nou segons el director artístic. I brillarà exactament al firmament pop: Rufus Wainwright, cantautor canadenc que tant és capaç de compondre una òpera –Hadrian– com de versionar de forma monumental Chelsea Hotel i Hallelujah –dos dels hits, ja ho saben, del seu celebèrrim sogre: atenció, Leonard Cohen– o atrevir-se amb els sonets de Shakespeare (Take All My Loves, el seu últim disc d’estudi). Serà el 12 de maig, en l’última de les cinc funcions de la Temporada, i amb el repertori també per concretar.

I hem deixat per al final la dosi de dansa. Tampoc aquest curs hi haurà ni Llac dels cignes ni Trencanous ni res que s’hi assembli. Ni tampoc vetllada simfònica ni de cambra, ja que en parlem. Diu Escribano que ja hi ha altres programadors que n’ofereixen –el ballet de Moscou, al mateix Centre de Congressos, i el de Sant Petersburg, el 9 de febrer al Claror– i que per això mateix la Temporada s’ha decantat per gèneres “que ningú més toca”. Per exemple? Aquest singular còctel que respon a l’explícit títol de Rock The Ballet: dansa clàssica de tota la vida –és a dir, les ballarines, de puntetes– però amb un toc contemporani... a la música, enllaunada –això sí–, i que repassa els grans hits de la història del rock. Serà el 3 de març, en la segona de les cites del curs, i la dosi de dansa es completarà el 28 d’abril amb El tango a Broadway, que no només sembla un musical, sinó que ho és: concebut a l’americana pel coreògraf Luis Bravo, interpretat per un elenc de ballarins argentins i amb música en directe, fa un quart de segle que roda pel món i ja l’han vist més de vuit milions d’espectadors. Caldrà afegir-hi els 900 del Centre de Congressos.

Diguem per acabar que la Temporada s’ha aixecat, segons la directora general adjunta de MoraBanc, Gisela Villagordo, amb un pressupost similar al d’edicions anteriors –l’última de què es disposen de dades, la del 2015, van ser prop de 400.000 euros– i que aquesta edició abonarà puntualment i per primera vegada els drets d’autor corresponents.