La galeria Carlos Teixidó exposa tres marededeus pop obra de l'artista i dissenyador escaldenc.

Àngel Pla i Sergi Mas, per dir només dos dels nostres més conspicus artesans, es van fer tips de tallar rèpliques de la mare de Déu de Meritxell. Sense apuntar tan alt, costaria trobar una casa orgullosament andosina sense la reglamentària rèplica de la talla romànica. Però per alguna estranya raó, la patrona ha estat poc explotada des del punt de vista iconogràfic. Rarament, per no dir mai, s’havia anat més enllà de la imatge que (diguem, vinga) es va cremar fins a volatilitzar-se la matinada del 9 de setembre del 1972. Fins que Pere Moles va agafar tan excelsa model i la va passar pel túrmix on prèviament ja havien desfilat, amb èxit més que notable, el  no menys venerable conseller de Claverol i els rústics estripagecs. El resultat és Verge Cripto Art, la minisèrie que durant aquest setembre penja a la galeria que el català Carlos Teixidó ha tingut l’ocurrència i la temeritat d’obrir a la primera planta de l’edifici Diamant.

Després en parlem, però fixem-nos de moment en aquestes tres singulars marededeus d’ADN òbviament romànic però que Moles ha tingut la gosadia de tunejar amb el que alguns, ens hi juguem un peix, interpretaran com un brot d’irreverència. Res més lluny de la realitat, asseguren tant ell com Teixidó: “Per començar, hem despenjat tres obres d’autors de primeríssima fila, Arroyo, Lagar i Clavé, per deixar-li lloc a la marededeu. Això ja és en la meva opinió un primer homenatge”. Però és que a més, diu el galerista, la proposta de Moles és la reinterpretació en clau pop d’un tema clàssic i universal com és la representació de la Mare de Déu. Amb un matís, si es vol, de crítica social: “El cigarret que la Verge du als llavis evoca cert turisme que ha sigut fins no fa gaire, per no dir encara avui, el que fomentàvem, on un dels objectius era que cada visitant marxés amb el seu cartró de tabac sota el braç: és això el que volem?”, es demana Moles. La seva companya no du cigarret, però sí ulleres de 3D. No és un capritx, ni una frivolitat. El que ens està fent aquesta marededéu és convidar-nos a mirar la realitat d’una altra manera. “Quina? Això ja és cosa de cada observador. No els ho donaré tot mastegat”. 

A més d’atrevir-se a jugar amb la verge, Moles ho ha fet amb un llenguatge a la vegada tradicional –acrílic, collage i pa d’or sobre paper– i contemporani, on en lloc de pinzellades el que hi ha són píxels. De moment és una sèrie de tres obres de format mitjà (85 per 115 centímetres) que ben aviat podria fer honor al seu nom i saltar al món del criptoart i dels Non Fungible Tokens (NFT), amb una sèrie digital que es comercialitzaria a través del blockchain. Però tot això ja es veurà, i més ara que el mercat dels NFT s’ha ensorrat de forma dramàtica, adverteix l’escaldenc. És clar que calia molt coratge i un molt bon raconet per embarcar-se en aquesta versió 2.0 dels duros a quatre pessetes que es van inventar els creadors dels NFT, però aquesta és una altra història.

Però per temeritat, la de Teixidó, que va obrir  la galeria al juliol amb l’objectiu, diu, d’oferir la seva visió de l’art contemporani als col·leccionistes locals. Una visió que planta les arrels en una nissaga de galeristes en la qual ell és ja la tercera generació i que resumeix en mantra prometedor: art, inversió, bellesa. La intenció, diu, és sembrar la llavor del col·leccionisme en un client que potser no s’ho havia plantejat mai: “Fer-li entendre que hi ha altres inversions a banda del totxo, que l’art pot ser igualment rendible i que a més proporciona un plaer, una satisfacció, que va molt més enllà de la simple inversió”. Com es concreta això? En els noms reglamentaris que no poden faltar en tota col·lecció d’art contemporani i que pengen aquests dies a la galeria: Plensa, Barceló, Tàpies, Botero, Miró, Lita Cabellut i anar fent. Al Nadal promet una sèrie de dibuixos de Dalí, i més endavant, una col·lectiva consagrada a les patums del cubisme, que no és ben bé contemporani però no ens posarem llepafils, per un galerista amb cara i ulls que té el valor d’obrir parada entre nosaltres. Quant feia que no passava, això?