Segur que recorden l’enorme esfera recoberta d’una pell de fulles d’eucaliptus amb què es clausurava la retrospectiva que la sala de Govern li va consagrar el 2022. Era a la vegada un punt i a part en l’imaginari que li coneixíem fins aleshores i un esbós del que havia de venir. I el que havia de venir és L’ordre del caos, el retorn de Judit Gaset, fins al 3 de gener a la galeria Art al Set. Enrere han quedat definitivament els tòtems de la prolífica i llarga etapa anterior. També la grafomania que colonitzava les seves peces amb paraules, frases i tirallongues. En realitat, en queden vestigis tant dels uns com de les altres, però Gaset ha trobat en l’esfera –i no és la primera, diran: tenen raó– la forma perfecta que encarna el principi universal de la permanència. Ja saben: la matèria ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Dit d’una altra manera: l’etern retorn, el cicle de la vida que ella simbolitza en les fulles d’eucaliptus que han substituït les paraules i que ara colonitzen les seves superfícies: les fulles neixen, creixen, cauen, es desintegren i es transformen en els nutrients que alimenten altres plantes i animals, recomençant així el cicle etern.

A L’ordre i el caos hi ha encara un grapat de cubs, potser una reminiscència, perquè no és tan fàcil desempallegar-se d’una forma que t’ha acompanyat mitja vida. Els ha transformat en una mena de contenidors cadascun amb el seu joc de fulles, cada joc de fulles, un univers. Tampoc s’ha acabat de desempallegar del tot de la dèria per la paraula, que de tant en tant ensenya la poteta en alguna peça i que conserva tot el protagonisme en els exuberants títols, que més que títols són versos vocacionals –“En el temple de l’infinit hi ha ordenades les fulles de primavera”, “L’harmonia de mil fulles cobreix el teu univers”, “El vent mou les fulles buscant un ordre impossible”... Però el gruix de L’ordre del caos són les esferes que es despleguen a partir d’aquí, en dues i en tres dimensions, perquè hi ha escultura –fang i porcellana– i hi ha també dibuix, i de fet l’element central al voltant del qual pivota l’exposició és un dibuix, una esfera XXL amb el seu joc interior de fulles.

Però abans de tot cal plantejar una pregunta, o millor dit, respondre-la: en què consisteix l’ordre? I en què, el caos? I si resulta que, com l’abstracció, tot és una simple qüestió de perspectiva, de distància? Acostin prou l’ull a un paisatge hiperrealista, posem a uns mil·límetres, i tindran una tela absolutament conceptual. Amb el caos, sosté Gaset, passa un fenomen similar: “Mira un salze. De lluny és un caos inextricable de fulles. Però només que t’hi estiris a l’ombra i miris cap amunt, començaràs a percebre’n els patrons, l’ordre secret que lliga les fulles entre elles, elles amb l’arbre i l‘arbre amb l’univers”. En realitat, conclou, “ordre i caos són el mateix. Però a aquesta conclusió hi arribes amb els anys, després d’haver-te passat mitja vida perseguint l’ordre... mentre vius en el caos”. I per això les fulles, les figures geomètriques i les estructures vagament arquitectòniques que recobreixen les peces van adquirint cert ordre quan la gires... per tornar a desordenar-se quan li acabes de donar la volta. 

I tornar a començar.