Teoria general de la incomunicació

Calvente reflexiona sobre l’addicció al mòbil a ‘Deriva’, fins al juny al Mama Maria.

Les dues peces podrien completar una inquietant escena bondage: en la primera, un dibuix al carbó de grans proporcions, Calvente hi ha retratat una noia –calba, com totes les criatures que pul·lulen per la sèrie, com si acabessin de fugar-se de l’última entrega de Mad Max– lligada de mala manera però que no sembla excessivament preocupada per la immobilitat forçada. Tampoc diríem que feliç, sinó més aviat resignada. O indiferent. En la segona, una escultura hiperrealista marca de la casa que ha titulat Procés –res a veure amb l’altre procés– ha donat tridimensionalitat a la mateixa noia, l’ha pintat de blau Klein i l’ha deslligat perquè en el fons no és mala persona.

El cert és que la criatura no sembla gaire més contenta que la seva germana. I no és estrany, perquè les marques que li han deixat les cordes fan angúnia. De fet, no són cordes sinó fil elèctric. El fil vermell que apareix en tota la sèrie que fins al 19 de juny exposa al Mama Maria i que encara –diu Calvente– la connexió. La connexió amb els dispositius mòbils que s’han convertit en una extensió més del nostre cos i que han colonitzat tots els racons de la nostra intimitat i de la nostra vida social. La sèrie sencera –una desena de teles i quatre escultures– és una invitació, diu, a reflexionar sobre la deriva –d’aquí el títol– a què ens ha conduït l’addicció al mòbil i a la tauleta. I és precisament aquesta addicció la que representa la noia lligada.

Insisteix Calvente que no es tracta d’una reacció ludita –pels obrers que a principis del egle XIX es van dedicar a destruir les mpaquines que creien que els robaven els llocs de treball a l’Anglaterra previctoriana– sinó d’una reflexió serena i realista: “Sóc el primer que utilitzo el mòbil i les xarxes socials. És impossible viure’n al marge, per comunicar és imprescindible ser-hi, i l’opció de no comunicar no és en realitat una opció” Ara bé, Calvente s’ha erigit en portaveu d’una generació ja en la maduresa que no es resigna a assistir l’extinció d’institució tan noble com era la tertúlia: “Avui entres en un bar i veus un grup de xavals –i no tan xavals– asseguts a la taula, cadascun abstret en el seu mòbil. No sé si es comuniquen o no, però segur que no hofan amb els seus companys de taula. Tot plegat té un punt de cert patetisme”.

Les peces de Calvente porten a l’extrem l’addicció contemporània a les xarxes i planteja situacions que podrien ser vinyetes en què cada espectador pot veure-s’hi reflectit: per exemple, en el díptic Desconnexió imminent, que il·lustra el dilema a què s’enfrontava dies enrere Alan Ward a les pàgines d’Opinió del diari: què fer davant del soroll de les xarxes, que tot ho deforma i que fa que qualsevol cosa que s’hi digui acabi grinyolant? Desconnectar-nos-en? Donar-nos de baixa del Facebook? És viable, això? Quin n’és l’ús saludable? O Alea Jacta Est, vinyeta en què un ciutadà –calb, naturalment– que ha baixat a treure el gos, ho fa amorrat al mòbil i tan d’esma que és a punt, a punt d’esclafar la merderada que acaba de fer la bestiola.

Ara bé, la millor ocurrència formal i conceptual de la sèrie no la veuran: Calvente retrata les seves criatures absortes en el mòbil. Però resulta que no hi ha mòbil. L’ha esborrat. Hi cap metàfora més contundent i demolidora de la falsedat de l’ídol que tots adorem?