Gibert es passa a l'alexandrí amb 'La volàtil substància de cada bell crepuscle', una col·lecció de vint-i-cinc "unitats duals" de fotografia i poema.

Cada nou llibre de Manel Gibert és una sorpresa, un salt mortal amb tirabuixó i rosca. Ho eren els haikus il·lustrats (o al revés) de les dues entregues anteriors, A l’ombra del solstici i Al sol que bat la penya, en realitat un de sol, i entre l’un i l’altre ho va ser també Vertigen, el debut del poeta (i ara també narrador) en la distància curta. Així que La volàtil substància de cada bell crepuscle no podia ser menys, i no ho és: vint-i-cinc artefactes que ell en diu “unitats duals”, apa, integrats per una fotografia de vegades aproximadament figurativa, d’altres obertament conceptual, amb un grapat entremig que no són ni una cosa ni l’altra. I cadascuna, acompanyada d’un poema que deixa temporalment enrere el llampec, la intuïció, el flaix dels haikus, per tornar (també momentàniament) a la distància llarga de –posem per cas– Blaus a la deriva. I com que Gibert és un clàssic, no podia ser un vers qualsevol i s’ha decantat per l’alexandrí.

Ves tu a buscar ara un poeta que escrigui en alexandrins, a banda de Feliu Formosa. Doncs a Arans n’hi tenim un. I no uns alexandrins qualssevol: podia haver triat tres hemistiquis de quatre síl·labes, o un de quatre i l’altre de vuit. Per algun motiu Gibert s’ha atrevit amb dos de sis, el rien ne va plus de l’alexandrí. I el resultat és una poesia discursiva i també reflexiva, amb deriva en ocasions filosòfica i amb un motiu recurrent que simbolitza el crepuscle del títol: el moment en què el temps sembla que s’atura, quan en realitat és un instant fugaç que se n’ha anat per sempre i que ha quedat aproximadament capturat per l’objectiu de la càmera. Aquesta màgia d’intentar fer etern un moment efímer.
Si han arribat fins aquí hauran deduït que a La volàtil substància Gibert fusiona per fi les seves dues facetes creatives, la de poeta que li hem conegut des de l’alba dels temps i la de fotògraf, més íntima però tampoc secreta, perquè l’ha anat destil·lant amb comptagotes a la difunta revista Portella, per exemple, i en ocasionals col·lectives: “Són dos cares de la mateixa moneda, que és el llenguatge poètic: en una s’escriu amb paraules i sintaxi, i en l’altra, amb llum i imatge. Cartier deia que la mirada crea els objectes, i que els objectes construeixen la nostra manera de mirar. Això ho aplicaria jo també a les paraules, que són màgiques perquè creen coses que en realitat no existeixen”. 

Pel que fa a l’estricta dinàmica creativa, les peces de La volàtil substància s’han construït essencialment, diu Gibert, a partir de la fotografia, “excepte en algun cas que ja hi havia un poema esbossat i vaig anar a buscar la foto”. Però són sobretot moments trobats i en això, ve a dir, consisteix l’art: “Hem d’estar atents a la poesia que hi ha escampada pel món. I portar la càmera a sobre per saber capturar-la”. 

El crepuscle, en fi, com a concepte anímic més que físic, i recordin que el crepuscle es refereix tant al moment immediatament anterior a la posta de sol com a l'immediatament poterior a la sortida. En realitat, de les 25 fotografies del volum tan sols tres capten un d’aquests moments. Amb molt de paisatge urbà –Lisboa, París, Córdova i, sobretot, Barcelona– i especial atenció als nostres paratges naturals –Tristaina, el Comapedrosa. 

La volàtil substància no és un llibre fàcil, això ho han de tenir clar des del principi. No es deixa endrapar a la primera, té molt de conceptual i costa de vegades trobar la clau per desencriptar-lo. Però en lloc està escrit que un volum de poesia hagi de ser pla com la telenovel·la del migdia. Gibert tracta el lector com un igual, i intenta modestament oferir-li una mica de llum. No és poca cosa. Com és habitual, Anem n’ha fet una edició primorosa, i la galeria Taranmana ha tingut la feliç ocurrència de consagrar-li una individual amb les fotografies acompanyades cadascuna d’un dels seus alexandrins i tot plegat presidit per una peça totèmica del traspassat Ángel Camino, amic íntim del poeta i a qui està dedicat el llibre. No en llegiran gaires, com La volàtil substància. Ja ho veuran.