Disset autors, disset padrins i tres minuts per barba. O per parella. Aquest era el tracte que proposava Cultura Activa per a aquesta segona edició (o tercera?) de Què llegim per Sant Jordi? I la qüestió era que cada padrí defensés, com si fos un duel a pistola, l'obra que li havia tocat en sort. Si volíem endogàmia literària, ahir en vam tenir ració triple a la biblioteca d'Escaldes, amb més d'un autor desdoblant-se abans o després en padrí, i al revés, no ho tinc gaire clar. I sé del que parlo perquè fins i tot a qui firma aquesta mena de crònica li va tocar fer el ridícul, com encertadament va definir Nil Forcada (Teoria del ridícul) a la seva intervenció al sarau. La seva i la de tots. Ho tenia fàcil perquè em va tocar defensar Xarnego, de Txema Díaz-Torrent: una breu digressió sobre els amables gentilicis que els bons catalans dedicaven als anys 70 al que ara en diuen nouvinguts –murcianos i castellans, com a subcategories de la categoria absoluta, que era xarnego: el de fora, per entendre'ns– i avall, perquè si vas ser efectivament xarnego, o si vas ser nen a la Barcelona metropolitana –Cornellà, Sant Adrià, l'Hospitalet, Badalona, Bellvitge,  pitjor encara, la Mina–, o adolescent al segon postfranquisme –amb tot aquell camp semàntic: des de Verano azul a les Jhayber's, la Derby Variant, els cucs de seda, Tracy Lords o La Clave– o ets dels culturetes, lector de Kiko Amat, Miqui Otero i Francisco Casavella, però també de Pérez Andújar, Manuel Vilas i Milena Busquets, Xarnego és el teu llibre.

Una prova més de l'endogàmia de què parlàvem: minuts abans de sortir com a autor, el Txema havia sortit com a padrí de Tafetans de justícia, una excusa com qualsevol altra per parlar uns minuts, tres, de Sergi Mas, i de les facècies –així en deia ell– que hi explica: petites històries "en minúscula", diu el Txema, d'una Andorra que ja no existeix: "Llegir Tafetans és com tornar a estar a l'estudi del Sergi, compartint amb ell una llonganissa i una copa de garnatxa, i escoltant-lo".

La vetllada havia arrencat amb l'historiador Joan-Lluís Ayala defensat El rebost i altres malsons, la primera incursió de Fabiola Masegosa en el gènere de terror, i amb una idea interessant. Dues, per concretar: una taxonomia aproximada de la maldat, i l'escala del mal, perquè n'hi ha de diversos graus, a l'estil de l'escala del dolor que Albert Villaró va convertir el leit motiv de la segona aventura del vidu Boix. Masegosa, més endogàmia, ni es va aixecar de la cadira, perquè era la padrina (i editora) de Coses que passen quan vols salvar el planeta, d'Anna Sierra. I tot així. 

Consti que no és una crítica. És simplement constatar una realitat: entre autors i padrins no calia públic. Ja fèiem el ple. I així és com van anar desfilant, una rere l'altra, un grapat de les novetats del curs: des de Foscors de Ponent (Robert Pastor) i Matermorfosis (Laura Tomàs), fins a L'estafador que va ser rei d'Andorra (Jorgé Cebrián), Andorra insòlita (Jordi Casamajor) i Divendres 13 (Joan Martínez Benazet i Eric Jover), passant per Principat Blaugrana (Àlex Terés), Coca masegada (Maria Cucurull) i Hora de conèixer l'home (James Baldwin). I les que faltaven, fins a arribar a la trentena llarga d'aquest curs. No fa gaire, posem que un decenni, les podíem comptar amb els dits de les mans, i encara en sobraven. És evident que avui qui no publica és perquè no vol, i que en un acte com el d'ahir hi cap de tot. Però també ho és que Sant Jordi no és el dia de la literatura –sigui això el que sigui– sinó el del llibre, i que per tant, només cal tenir forma més o menys paral·lelepípede i estar fabricat a base de cel·lulosa i tinta per tenir legítim lloc en un acte com el d'ahir. Posar-se exquisits és una pedanteria innecessària i fora de lloc, com deia Gloria Fuertes, "todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta, solo el poeta puede no escribirlos y serlo", i si hem de rondinar, que és molt saludable, que sigui per l'escassa, per no dir nul·la difusió que se'n va fer, i la prova –tornem-ho a dir– és que només hi érem els interessats. Segur que l'any que ve ho resolem.