Si eres un mossèn i vivies al bisbat d’Urgell, posem que cap a principis del segle XIV, el més probable és que portessis una feliç vida familiar, deures (i drets) conjugals inclosos, amb una senyora que no era, només faltaria, la teva esposa —però que podia, ep, ser la d’un altre— i que per aquest motiu rep el nom de concubina. Aquest era el modus vivendi del 51% dels clergues de la diòcesi, segons la visita pastoral que entre el 1312 i 1315 hi va girar Guillem de Rocabertí, arquebisbe de Tarragona, i constitueix la conclusió més sensacional de la tesi doctoral de l’historiador Josep Maria Palau (els Pallaresos, 1979). Cum laude, és clar, i dirigida —atenció— pel paleògraf Ignasi Baiges, director per cert del Diplomatari de la Vall d’Andorra i ànima de l’última edició del Politar.

Doncs si el 51% de clergues concubinaris —que això eren— els han semblat molts —i diu Palau que qualsevol xifra per sobre del 0 és elevadíssima: normal si has fet vot de castedat—, sàpiguen que el percentatge es disparava al deganat de la Cerdanya, amb un 62% —el deganat era una divisió administrativa eclesiàstica que agrupava diverses parròquies d’un mateix bisbat—, i encara més als de Cardós (70%) i Montenartró (77%), tots dos al Pallars. El nostre racó de món, que aleshores formava part del de l’Urgellet ocupa un digne lloc a la banda alta de la classificació, amb un 58% de mossens "concubinaris". Tan suculenta informació procedeix, ja s’ha dit, dels vuit volums que constitueixen el Llibre de visites del bisbat d’Urgell, redactats per Galceran Sacosta, canonge de la Seu i futur bisbe de Vic, i el delegat de l’arquebisbe Rocabertí per fer la feina bruta i trepitjar —literalment— totes i cadascuna de les parròquies del bisbat. Un patracol fins ara inèdit i que, combinat amb les jornades estrictament andorranes de la visita —transcrites per Susanna Vela i publicades el 1990 als Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans— depara un retrat aproximadíssim —i fresquíssim— de la vida relaxada que, des del punt de vista de la moral catòlica a què se suposa que estaven subjectes, duien bona part dels nostres rectors, capellans i preveres. Amb nom i cognoms, tot i que no deixa de ser curiós constatar que el visitador Galceran tenia tendència a apuntar abans els noms de les concubines que no el dels clergues, quina casualitat.

Vagi per endavant que els culpables no s’arriscaven a penes extraordinàriament pesades: habitualment, una multa pecuniària que oscil·lava entre 4 i 50 sous —i un sou equivalia, diu Palau, al salari diari d’un treballador o, millor, pagès mitjà— i com a molt, l’amenaça d’excomunió si no feia fora la senyora de forma, això sí, expeditiva: en deu dies havia de regularitzar la situació. Això, és clar, era sobre el paper. En la realitat les coses no eren tan evidents: tenim el cas de Berenguer Joan, rector de Canillo i tot un campió en l’afer que ens ocupa. Apareix citat en les visites del 1312 i 1313; en totes dues viu amb una tal Berenguera... que resulta que és la mare dels seus quatre fills. Però això no és el pitjor: en la visita del 1311 el canonge Galceran ja l’assenyala amb el dit. Diu que el diaca Berenguer Joan habet rem —en cristià: pit i cuixa— amb Maria, la filla del capellà d’Ordino. Com ho senten. I que la tal Maria, per acabar-ho de rematar, està casada amb un altre senyor. Un sidral, com veuen.

No és el bon Berenguer Joan l’únic reincident. Arnau de l’Aldosa, clergue de la Massana, té també concubina —Guillelma: atenció al nom, que smebla que fa la cosa— i un nombre indeterminat de fills. De Joan Mestre, prevere de Canillo, només consta que tenia concubina, com del rector d’Andorra la Vella —la seva també es diu Guillelma, que és, una altra vegada, el nom de la senyora que conviu maritalment amb el rector de Sant Julià—. El cas potser més sensacional de tots —amb el permís de Berenguer Joan— és el del rector de la Massana, de qui omet pietosament el nom però de qui diu que té “cinc o sis fills” -sembla que no ve d'un- fruit de la seva unió amb Ramona Miret. I que tots dos, juntament amb una de les filles i el gendre -i si s'han perdut, no s'hi amoïnin- tenen la insolència de regentar com si res l’hospici parroquial.

Hi ha més mossens implicats, és clar —Arnau de Tor, clergue d’Ordino; l’anònim rector d’Encamp— però el cert és que era un... ¿pecat? estès al món medieval que també afectava els particulars —Galceran cita Arnau Morató i Pere Andreu d’Encamp; Pere Giberga i Joan Esteve de Sant Julià; Martí de Riu i Pere Esteve, d’Ordino—. El que el fa diferent és la pintoresca extensió entre el clergat —era, juntament amb el joc i l’usura, i per aquest ordre, la pràctica més perseguida entre el gremi— i l’aparent permissivitat social del fenomen. Però com que qui no es consola és perquè no vol, acabem dient que entre els nostres rectors no consta que en figuri cap de tan incontinent com el bisbe d’Urgell, de qui Galceran diu que “bevia molt i sense mesura”, ni tan descarat com Arnau Aurer, rector de Santa Eugènia de Saga, a la Cerdanya, que al·lega amb tot el cinisme que necessita tenir a la rectoria una senyora que -vostès perdonaran- li xucli el membre perquè si no, diu, “no podia orinar”. I va el senyor bisbe i li concedeix llicència!