Diu que recorda com si fos ahir –i se li posa un rictus seriós a la cara, cosa raríssima perquè el meu amic Rafael és un huracà que ha vingut al món a riure i a passar-la bé, no a fer ganyotes ni a rondinar– el dia que els pares els van agafar, a ell i a tots els mobles, matalassos inclosos, del pis de Gràcia on havien viscut fins aleshores, el van entaforar a ell en un 600 verd oliva de segona mà i als mobles en un camió obert, i van enfilar per la carretera de la costa fins a la seva nova llar. Un pis del barri de nova construcció a Premià de Mar on aterrava com si fos a Mart l’allau d’immigrants que venien del sud. Els murcians. El que se li va quedar gravat a la retina és el moment d’arribar al que en endavant seria el seu carrer, com el camió va deixar a la vorera les escasses possessions de la família i com els veïns van sortir als balcons a observar l’espectacle: “no per res, perquè com nosaltres cada dia n’arribaven tres o quatre, en aquell barri. Però la sensació de ridícul encara no  me l’he tret de sobre”.

El que segueix a Tardes al Bellamar, la novel·la que presentava ahir a La Trenca, és la narració de com aquell nen es va fusionar amb la massa humana que, com ell i la seva família, desembarcava a la nova terra promesa al darrere d’una vida millor, que aleshores tenia 5.000 habitants i avui en té 35.000, era el tèxtil, però la mateixa història es pot explicar a cada poble i a cada ciutat de Catalunya, i per descomptat també a Andorra: recordin que el 1960 hi havia per aquí dalt 10.000 andosins; que deu anys després n’eren 20.000; 35.000 el 1980, i avui freguem els 90.000. I que com diu Vallbona, “són aquests immigrants els que van fer gran Catalunya, i estic segur que són aquests immigrants els que van fer gran Andorra”. Una o, millor, dues generacions que es van formar en escoles com el col·legi Virgen del Pilar que el 1965 obren a Premià les tres germanes Jiménez, vingudes directament de Bayarque, Granada. Tan immigrants com els seus veïns: l’escriptor en va ser alumne i aquelles aules el van marcar fins al punt que ha tingut la necessitat d’explicar-ne l’epopeia per escrit. La d’aquelles visionàries abnegades que creien que el pupitre era l’únic passaport que els seus nens tenien cap a un futur millor, i la d’aquells homes i dones que arribaven a bord del Sevillano amb una sabata, una espardenya i una maleta de cartró.

Llegeixin Tardes al Bellamar perquè és molt probable que hi trobin retalls de la seva pròpia biografia. I rumiïn al final si d’aquí a trenta, quaranta anys es podrà escriure una història d’èxit similar a partir de l’epopeia dels immigrants que avui aterren entre nosaltres com el petit Rafael ho va fer el 1965 en aquell inhòspit carrer de Premià.