Teresa Wilms, que ho va sentir tot i no era res

A Medusa se li està posant a poc a poc lletra de Trotalibros. No és que Vergés i Gálvez tinguin cap retirada a Jan Arimany, no, però és que amb la primera entrega ja van fer tota una declaració d’intencions: Solamente una vez, el primer volum de les memòries de Luis Harss. Per molts de nosaltres era la primeríssima vegada que sentíem a parlar del company de viatge de Cortázar, Rulfo, Onetti, Borges, Fuentes i companyia. L’home que va batejar el boom en un llibre d’entrevistes fundacional (Los nuestros) i que després va anar a espetegar als llimbs literaris. Fins que Medusa el va rescatar. Val que Gálvez ens l’havia presentat a Portella, però per algun motiu aleshores no li vam parar prou atenció.

Doncs bé: aquest gust pels autors que han acabat als marges del cànon oficial que Trotalibros practica des del minut u –pensin en qualsevol escriptor de catàleg d’Arimany, a l’atzar: Kavadías, Vesaas, Von Armin, Kavan– impregna també l’ADN de Medusa. Ho acabem de veure amb Harss, de qui sens dubte tornarem a parlar, i ho comprovarem de nou al setembre amb la xilena Teresa Wilms Montt (Viña del Mar, 1893-París, 1921), de qui veurem si l’obra està a l’altura d’una biografia magnètica com no vèiem des que Límits ens va descobrir fa uns anys Lou Andreas Salomé.

La ignorància oceànica d’un mateix té molt a veure amb aquestes glorioses epifanies literàries, però el cas és que Medusa rescata En la quietud de màrmol, la tercera obra de Wilms (1918). Ja s’havia casat (als 17 anys), havia tingut dues filles, s’havia fet maçona i havia abraçat el primer feminisme, la parentela (!) l’havia tancat en un convent per fer-li purgar una suposada infidelitat, i havia fugit amb el poeta Vicente Huidobro primer a Buenos Aires, on ja va donar la campanada amb Inquietudes sentimentales i Los tres cantos, i després a Nova York i Madrid, on es fa habitual de la tertúlia del cafè Pombo. Hi alterna amb Gómez de la Serna i Valle Inclán, publica En la quietud del màrmol, 35 fragments de prosa poètica on es dedica a reflexionar sobre la mort, i Anuarí, llarg poema que evoca el suïcidi que un pretendent, Horacio Ramos Mejía, va perpetrar davant d’ella. I se’n va a París, on es retroba amb les filles: som al 1920 i feia cinc anys que no les veia. Quan elles se’n tornen cap a Xile, es queden amb Teresa tots els fantasmes. Mor el 24 de desembre del 1921 d’una sobredosi de veronal, el primer i segons sembla perillós somnífer. La seva obra es completa amb Cuentos para hombres que son todavía niños, atenció al títol, i Lo que no se ha dicho.

Dita de forma telegràfica, aquí tenen una vida curta, intensa, torturada i fascinant. I haurem de donar les gràcies a Medusa per haver-la exhumat del calaix on algú l’havia amagat amb pany i clau. Mirin com acaba el diari de Teresa: “Morir, después de haber sentido todo y no ser nada...” Per cert, En la quietud de màrmol, a les llibreries al setembre.