Hi ha dues revistes literàries de culte absolut, per les quals un periodista de províncies faria autèntiques marranades per arribar a publicar-hi un dia. Posem que parlo de  The Paris Review of Books i The New Yorker. Parlem, ja ho veuen, no ja de la Divisió d’Honor, sinó de la Champions de les revistes culturetes. No hi ha res més enllà ni molt menys per sobre. Un dia ho farem de The Paris Review, però avui toca parlar de The New Yorker, que el 21 de febrer fa cent anys, cent, i que al llarg d’aquest gloriós segle –recordin que fins al 1992 es va negar heroicament a il·lustrar els articles amb fotografies, i que el dibuix de portada s’ha convertit en referència absoluta de la il·lustració de premsa– ha tingut el detall de fixar-se una vintena de vegades en nosaltres, humils andosins. És cert que ho han fet també altres revistes d’enorme prestigi, National Geographic, Time i Newsweek sense anar més lluny. Però perdonin la insistència: The New Yorker és el top absolut. Per les seves pàgines hi han desfilat Truman Capote, Roald Dahl, Hemingway, Stephen King, Nabokov, Salinger, Dorothy Parker... En fi, pensin en un nom clau de la literatura ianqui del segle XX, i encertaran.

Els alegrarà saber que un dels nostres moments de glòria al TNY va ser el juliol del 1968, quan el canadenc Saul Bellow –premi Nobel el 1976– hi va publicar Mosby’s Memoirs, recull de relats que poden ser llegits com una mena de spin-off de Herzog, la seva obra mestra, i que inclouen una breu però curiosíssima deriva andosina. Som a França el 1947. El bon Mosby s’hi topa amb un tal Lutsgarten, un dels habituals perdedors que pul·lulen per les pàgines de Bellow, que ha tingut la fabulosa idea d’importar un Cadillac dels EUA per revendre’l i fer-se la barba d’or. Hi inverteix tot el que té, i el que no té també, i finalment el negoci fa llufa. L’última ocurrència que té és enviar-lo a Barcelona. A través d’Andorra. Lloga un altre tal Klonsky,  belga de passat més negre que el carbó, perquè li faci la feina, i quan ja tenim Klonsky entre nosaltres, Lutsgarten rep una oferta irresistible d’un estraperlista holandès que vol el Cadillac i que el vol ja, li ordena a Klonsky que s’aturi, que ve a recollir el cotxe, i quan se’n va cap a Utrecht per tancar el negoci, s’estimba i adeu Cadillac.

Per algun ignot motiu Bellow va sentir la necessitat de posar-nos en mig d’aquest episodi. Potser havia sentit a parlar del trànsit de cotxes de luxe amunt i avall de la frontera que a la immediata postguerra va fer la fortuna de certs andosins. No seria estrany, perquè la revista Stern en va publicar el 1959 un suculent reportatge amb pèls i senyals. Però aquesta és una altra història.

Bellow és el més prestigiós dels nostres cameos al TNY, però el més extens i probablement el més divertit sigui William Atwood, corresponsal a París del New York Herald Tribune que el 1949 va recollir a The Man Who Could Grow Hair una desena dels seus periples per l’Europa de postguerra. Li devia fer especial gràcia el que ens va dedicar, i que va titular Inside Andorra, perquè el va posar com a subtítol del volum i l’abril del 1949 el va publicar íntegre a les pàgines del TNY. La part negativa és que repeteix els estereotips habituals, amb el contraban a gran escala convertit en lucrativa indústria nacional en destacadíssim lloc. La positiva, que escriu amb una molt saludable dosi d’(auto)ironia ja des de l’endreça del capítol, amb una cita d’Amadeu Rossell –un dels dos únics interlocutors amb nom i cognom que consigna: l’altre és Julià Reig– que hauríem d’emmarcar en lletres d’or: “Ser andorrà no és un orgull; és una sort”. Atwood parla d’oïdes, i diu que els ingressos de l’Estat es dipositen en un armari no de sis, sinó de 24 claus, una per conseller, “de manera que una conspiració per endur-se el tresor nacional requeriria una improbable unanimitat entre tots aquests homes”. Li crida l’atenció que al campanar de Sant Pere Màrtir un altaveu amb el logotip de Ràdio Andorra emeti a tot volum Chattanooga Choo Choo, de Glenn Miller; diu que Andorra, amb un cotxe per cada nou habitants –exactament– és el país “més motoritzat d’Europa”; relata que el 1941 un conseller va demanar en plena sessió, i en un atac de cínica sinceritat, “que Déu ens doni bones guerres, no a casa, però sí ben a la vora”, i retrata la proverbial murrieria local a compte d’una conversa amb el propietari de l’hotel Plaza d’Escaldes (!?): “En altres països que es dediquen a fer la guerra i a fer la història, la vida és sens dubte més emocionant. Però aquí es viu tranquil i bé”. Digne d’Orson Welles, Suïssa i els rellotges de cucut.

Altres cameos andosins al TNY, en fi, són Say Good Night, Andorra, de Lynn Caraganis (desembre del 1983); How Leonora Carrington Feminized Surrealism, de Merve Emre (desembre del 2020), i el primer de tots, Andorra, d’Eugene Kinkead i Russell Maloney (desembre del 1942).