La monumental biografia que Nieves Herrero consagra a Carmen Cervera reserva l’últim i suculent capítol al museu escaldenc i a l’etapa andorrana de la baronessa. El sainet del ‘Mata Mua’ hi té un paper destacat, i també els detalls íntims de la vida familiar de la vídua de Heinrich Thyssen.

Molt possiblement se’n recordin del Mata Mua. Sí, home, l’oli de Gauguin que Carmen Cervera va utilitzar com a penyora en la negociació per llogar a l’Estat espanyol la seva col·lecció particular. En un moment donat, parlem de l’estiu del 2021, el Gauguin va sortir del Museu Thyssen de Madrid i va ser enviat a passar una temporada a la residència escaldenca de Cervera. S’hi va quedar fins que el ministeri de Cultura espanyol i la baronessa no van tancar l’acord. El 7 de febrer del 2022 el Mata Mua tornava a Madrid, i dos dies després penjava de nou a la pinacoteca, com si res no hagués passat. Però sí que havia passat: fins aleshores, Carmen Cervera no rebia ni un cèntim per la cessió a l’Estat espanyol de la seva col·lecció personal. En endavant, ingressaria 97 milions d’euros al llarg de quinze anys en concepte de lloguer, a raó de 6,5 milions l’any, per les 329 obres de la col·lecció. Inclòs el Mata Mua.

Els termes generals de l’acord ja els coneixíem, però ara en sabem a més la lletra petita, els estira-i-arronses domèstics entre Cervera i el seu fill Borja a compte dels serrells de l’operació, gràcies a La Baronesa: una vida de novela, la monumental biografia que li consagra la periodista Nieves Hererro. Un patracol que deu fregar el quilo de paper i que aquests dies ha sigut notícia pel notori desencontre entre la biografiada i la periodista. Es veu que a partir de cert moment, i després de tres anys treballant juntes, Cervera li va tancar la porta i es va desentendre del llibre. Tot es va tòrcer, deia Hererro la setmana passada en la presentació madrilenya de La baronesa, el gener passat, després de donar el vistiplau a les fotografies retocades perquè no aparegués amb cap cigarreta a les mans: “Ja no vaig tornar a veure-la”.

El que a nosaltres ens interessa és exactament l’últim capítol del volum, titulat precisament El Mata Mua: vint pàgines escasses, de les 700 llargues de la biografia sencera, que repassen amb cert detall, alguna primícia i una mica d’imaginació l’etapa andorrana de la vida de Cervera, amb el Museu Carmen Thyssen, que va obrir el 16 de març del 2017, com a epicentre del relat. Era la primera pinacoteca que obria a l’estranger amb el nom de la baronessa, diu Herrero: “Les autoritats andorranes no van trigar a comprovar que hi havia gent que viatjava al Principat per veure les pintures que s’hi exposaven. Amb poc temps es va convertir en un revulsiu econòmic”, afirma. Per posar en context: el primer any de vida el Valira va rebre 20.000 visitants.  Més discutible és quan la biògrafa situa exactament en la primera exposició del Thyssen escaldenc, Escenaris, l’inici de la guerra de Mata Mua: “Aprofitant l’interès mediàtic que suscitava el nou espai expositiu, va comentar a la premsa que tena previst vendre tres obres de la mostra. No especificava quins, però des d’aquell mateix moment es va començar a especular que el Gauguin en seria un”. El cas és que entre la vintena de teles de Escenaris hi havia efectivament un Gauguin de primera fila, però no era el Mata Mua, sinó Hort sota l’església de Bihorel. El pintor francès va tornar l’any següent amb Allées et venues, però el cert és que el Mata Mua (pel qual li van arribar a oferir 250 milions de dòlars, sosté Herrero) no s’ha exposat mai al Valira, tot i que l’estiu del 2020, en plenes negociacions amb l’Estat espanyol i quan s’especulava que l’obra havia sortit d’Espanya rumb a Escaldes (i era veritat) va estar molt a punt. De fet, fins i tot es va arribar a convocar la premsa per presentar-lo en societat. L’operació es va frustrar a l’últim minut.

Herrero dona compte d’episodis pintorescos, com ara la bandera espanyola “ben a la vista” que Cervera va penjar a la seva residència escaldenca pels voltants de l’intent de cop d’Estat de l’1 d’octubre a Catalunya: “Quan li demanaven per què ho feia, comentava que ella era espanyola i catalana, ‘així que reivindico la bandera del meu país. Això sí: tinc una màxima: no discutir mai de política. He viatjat per tot el món i considero que l’art és unió, mai separació. Catalunya està prenent una deriva preocupant’. Així opinava Tita sobre els esdeveniments que s’havien produït després de la consulta il·legal convocada un any abans”.

El capítol final de La baronesa inclou alguns paràgrafs sobre la vida més íntima de Cervera, des de la relació amb les seves filles fins al traspàs de Manuel Segura, el pare de Borja, que va coincidir amb el més dur de la pandèmia. I tot plegat, sota l’ombra tutelar del baró Thyssen, que inspira les últimes paraules del llibre: “La bellesa i l’art s’han de compartir, com deia Heinrich. M’il·lusiona pensar que el nom de Carmen Thyssen estarà sempre vinculat a l’art. Serà una forma de ser reconeguda per sempre...”