Toc, toc: la Unesco?

Arrenquen els tràmits de la candidatura transnacional que liderarà Andorra i que completaran la Seu i Foix.

N’havíem parlat el maig del 2015, quan se li va escapar a Albert Batalla en plena campanya electoral, i de nou dos anys després, quan la ministra de Cultura, Olga Gelabert, va presentar als comuns el pla de viabilitat de la candidatura. I en totes dues ocasions la cosa va acabar al calaix de les bones intencions. Però ara va de debò. Com a mínim, ho sembla, perquè el Govern va aprovar ahir la inscripció d’onze monuments a l’anomenada llista indicativa, l’inventari dels béns susceptibles de ser declarats patrimoni mundial que gestiona cada país i que constitueix el requisit previ i imprescindible per enfilar-se a la llista oficial de la Unesco.

Millor dit, per intentar-ho. Se suposa que ben aviat –el ministre portaveu, Jordi Cinca, va assegurar que la idea està prou madura “com perquè puguem anar ràpid” però no va concretar quan– ens seguiran Espanya i França, que faran el mateix amb el conjunt catedralici de la Seu i el castell de Foix: inscriure’ls a la respectiva llista indicativa. Una vegada complert aquest tràmit, l’equip “multidisciplinari i multifuncional format per professionals dels territoris, institucions i entitats involucrades”, uf, començarà a perfilar la candidatura transnacional per presentar-la “al més aviat possible” a la Unesco. No serà en qualsevol cas abans d’un any, que és el temps que han de passar els monuments candidats a patrimoni mundial en aquesta mena de nevera que és la llista indicativa abans que el procediment pugui continuar endavant.

Andorra, en fi, liderarà una candidatura transnacional que finalment s’ha articulat, atenció, no sobre el romànic pirinenc, sinó sobre els “testimonis materials de la construcció del Coprincipat d’Andorra”, una col·lecció de monuments repartits entre tres estats i que testimonien “un procés únic de la construcció política i territorial europea com és la creació del Coprincipat”. Per posar-los nom i cognoms: a banda de la catedral de Santa Maria i del castell de Foix, el tercer eix vertebrador de la candidatura serà Casa de la Vall, i al voltant d’ella, set esglésies romàniques –Sant Joan de Caselles, Sant Romà de les Bons, Sant Martí de la Cortinada, Sant Climent de Pal, Santa Coloma, Sant Serni de Nagol i Sant Miquel d’Engolasters– més la torre dels Moros, el jaciment de la Margineda i la zona arqueològica del roc d’Enclar.

Sensació de déjà-vu

Una llista que el ministre Cinca va insistir que no és la definitiva però que és exactament la mateixa que es va filtrar ara fa dos anys, l’última vegada que vam sentir a parlar de la candidatura, i que presenta una característica inquietant: tan sols dos dels onze monuments –el jaciment de la Margineda i Santa Coloma– tenen aprovat l’entorn de protecció definitiu. Per molt que Cinca sostingui que no és una condició sine qua non, no sembla gaire exemplar postular per a patrimoni mundial una col·lecció de monuments als quals nosaltres mateixos no hem dotat de la protecció excepcional que sembla exigible en un patrimoni pretesament excepcional. I així ho devia entendre la ministra Gelabert, perquè el ministeri ja va assegurar ahir mateix que la redacció i aprovació dels perímetres pendents serà aquest any “prioritària”.

És clar que exactament això ja ho va dir el maig del 2015, quan després de dos anys als llimbs va ressuscitar la candidatura transnacional. I només cal anar a l’hemeroteca per comprovar que des d’aleshores tan sols s’han aprovat dos entorns –els de Meritxell i Sant Serni de Llorts– i cap dels dos correspon, com es veu, a monuments de la llista de la Unesco. També deia fa dos anys Gelabert que la candidatura era viable, fins al punt que va presentar a la reunió de cònsols que va tenir lloc llavors el “document exploratori per avaluar la viabilitat d’una candidatura transnacional entre Espanya, Andorra i França”. Però fins ara, a dos mesos de les eleccions, no ha cregut oportú activar la candidatura. A veure quan en tornem a sentir parlar.