Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Viatgers, Tochalsky, Breslauer, Schwarzenbach, Ein Pyrenaenbuch, Tucholsky
Andorra, Viatgers, Tochalsky, Breslauer, Schwarzenbach, Ein Pyrenaenbuch, Tucholsky

Tochalsky, 1; Sandy, 0


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Kurt Tochalsky, a París (1928)

Kurt Tochalsky, sí: el vam descobrir ahir i gràcies a Marianne Breslauer, la intrèpida fotògrafa alemanya que el 1933 es va plantar per aquí baix. El MNAC, segur que ho recorden, exposa en rigorosa primícia les imatges d’aquell periple. El cas és que ella i la seva companya de viatge, l’escriptora suïssa Annemarie Schwarzenbach, es van desviar fins aquest racó de món nostre gràcies –o per culpa de, de seguida ho veurem– al nostre Tochalsky (Berlín, 1890 - Gotemburg, 1935), que a banda de gastar un cognom que podria passar pel d’un poeta de la Generació Beat resulta que va ser un prolífic autor alemany –periodista, novel·lista, polemista i poeta– que va brillar especialment als anys de la República de Weimar, que el 1925 es va instal·lar a París en una mena d’exili preventiu que el va portar després a Suècia, on es va suïcidar. Depressió, potser; o potser una certa intuïció del que havia de venir: els seus orígens jueus no auguraven res de bo en l’Alemanya de Hitler, on els seus llibres havien cremat reglamentàriament a la foguera.

Tochalski, encara que no n’haguéssim sentit a parlar fins ara, va ser el més pròxim a una estrella literària –un Cela pacifista i hipercrític amb el nazisme que veia venir, per entendre’ns– que va tenir l’Alemanya d’entreguerres. Llegidíssim i molt popular. I just en el punt àlgid de la seva carrera, el 1925, va l’home i emprèn un viatge que dos anys després es convertirà en volum de nom explícit: Ein Pyrenäenbuch, una cosa així com Un llibre dels Pirineus, que no pretén ser altra cosa que un cant a la frontera sud del seu país d’adopció, que era França. Els va recórrer d’oest a est, de Baiona a Albi passant naturalment per Andorra. I és el nostre capítol el que va inspirar Breslauer i Schwarzenbach.

Són una dotzena de paginetes que segueixen la línia dels il·lustres predecessors o successors –els Regnault, Vuillier, Cunninghame, Spender i Halliburton– que es van plantar per aquí amb el salacot d’explorador i que hi van trobar els desventurats indígenes que havien vingut a buscar. Això sí, amb un sentit de l’humor inèdit entre els nostres viatgers vuit i noucentistes. Va ser una visita llampec: dos dies, ràpid, ràpid, a principis de tardor. De seguida veurem de quin pal va: “S’assemblava a qualsevol altra vall del Pirineu, però quan vaig arribar a la capital vaig entendre la diferència: el seu mig miler d’habitants vivia en casetes fosques i sense arrebossar. I el que a França no havia vist mai enlloc ho vaig veure aquí: nens que demanaven caritat pel carrer!”

Records d’un garrot

Val a dir que és la primera referència a la mendicitat entre la tropa de viatgers, inclosos els francesos, que no en deixaven passar una. Però si Tocholsky ho diu, ho diu. De l’hotel – “Una casa vella com totes les altres”, en diu: potser el Calones –se’n va directament a Casa de la Vall – “No hi havia ningú, però de sobte va aparèixer una clau gegant i, al darrere seu, un home, i entre tots dos em van obrir la porta”– i després de desfilar per la sala del Consell – “Una aula escolar decorada amb vells frescos, una filera de bancs i una trona”– demana de visitar la capella. Sap el que hi busca, diu: “Una vella andròmina que semblava una premsa en un racó que no hi hauria d’haver sigut, allà. No gosava preguntar... L'home de la clau gegant va agafar la premsa: era un garrot! Un cargol monumental amb què escanyar a qualsevol que se’t posés a l’abast. Em va dir que l’havia vist funcionar una vegada, quan era jove...” Extrem aquest últim dubtós, perquè l’únic reu agarrotat de què tinguem notícia va ser el canillenc Juan Mandicó, executat... el 1860! I tan jove que hauria d’haver sigut, el guia de Tochalsky!

L’endemà, en fi, puja al ruc –¿del Cisco de Sans?– i comença la retirada cap a França: primer, Eskaldas, amb k, “poblet de cases prou maques amb una vaga pretensió de centre termal”, diu. Passa per la Mosquera i Meritxell –“Un bonic porxo a l’exterior, però per dintre, carregat d’exvots”, s’espanta– i fa nit a Soldeu, potser a cal Calbó. Ja que hi és, aprofita per deixar com un drap brut Isabelle Sandy i els seus Homes d’aram, llibre que –dispara sense manies– “destil·la la nostàlgia ruralista de l’esposa frustrada d’un professor de piano: alguns urbanites troben cert plaer a ubicar les seves novel·les al camp. I converteixen els pagesos en herois: és el romanticisme dels imbècils!” Arribat aquí, ja no té aturador: “¿On voldria viure, aquesta dona? ¿A Andorra, envoltada de faunes i de deús silvestres? L’endemà al matí li passarien la factura: “Orgia silvestre: 95 pessetes!” Com a mínim, l’havia llegit, Homes d’aram.

L’escapadeta andorrana, òbviament, no se li va posar gaire bé, al nostre Tochalsky. Però cap al final del capítol fa un tímid i a la vegada divertit assaig d’etnologia recreativa: primer, quan divideix els 5.000 feliços indígenes en “set o vuit famílies acomodades, i la resta, que va fent”. I finalment, ai, quan es demana retòricament per les senyores d’aquí: “¿Són belles, les andorranes? La veritat és que no gaire, però sentiré per sempre més la nostàlgia de les dones d’aquest país: quina noblesa d’esperit! Quin encant! Quina fogositat! I quina nacionalitat seductora!”

Quina elegància, Kurt. Quina santa elegància.

Andorra
Viatgers
Tochalsky
Breslauer
Schwarzenbach
Ein Pyrenaenbuch
Tucholsky
Número de vots: 142
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic