Jornada literària d’excepció: qui sap si un dia recordarem que un premi Nobel va trepitjar els carrers d’Andorra. Fem travesses. L’Albert Villaró apostarà fort perquè més aviat que tard serà una realitat i aquest dia en què Colm Tóibín ens parlava de tu a tu quedarà en la memòria literària del país.
“Sembla que per aquí ve algú d’important”. Amb ironia entrava David Gálvez a la llibreria La Trenca, que, sí, resulta que sí que acollia algú d’excepció, l’escriptor irlandès Colm Tóibín. Important amb permís del nostre Albert Villaró, que actuava com a amfitrió i interlocutor de la conversa en què es va convertir l’acte literari. Presentació no d’un, sinó de dos llibres: Long Island i, ja que hi érem, Una casa al Pallars, que novament edita l’alturgellenca Edicions Salòria. Diem novament perquè el conegudíssim i venudíssim (i qui sap si no gaire llunyà premi Nobel, insistia Villaró, enumerant tots els irlandesos que han afegit el seu nom a la llista de tan il·lustre guardó) escriptor irlandès ja havia triat el segell per publicar Estiu del 38. No tindria nòvios! En Marcel·lí Pasqual, a banda de llest, sens dubte és un paio afortunat. Té la sort, si més no, que Tóibín sigui un absolut enamorat del Pallars, on té casa d’estiueig i on, previsiblement, s’hi estarà una bona quinzena. Per aquella comarca en farà més presentacions (Tremp, Sort i Farrera de Pallars), mentre que la d’Andorra va colar gràcies als bons oficis de Villaró.
La trilogia de la qual forma part Una casa al Pallars és “una mostra d’amor als Pirineus”, destacava Villaró a La Trenca. L’excusa argumental, un drama familiar. Una casa al Pallars està basada en un esdeveniment que Tóibín va viure, explicava l’autor mateix per encetar la seva intervenció davant el públic –nodridet– que s’havia aplegat per escoltar-lo. O beure de les seves paraules, diríem, veient alguns rostres tan concentrats. A partir del succés real, la imaginació, “jugar amb la imaginació és com ser un infant”, exposava en lluïdíssim català.
Montse Ferrer, Eva Arasa i Verònica Rapalino exercien com a lectores –o actrius?– de fragments de la narració pallaresa, interpretant els papers de les tres germanes retornades d’Argentina. Conclosa aquesta lectura en primícia d’Una casa al Pallars, el presentador-amfitrió portava el tema cap a Long Island. “És necessari localitzar els llocs, posar aquests noms, sigui Brooklyn, sigui Tírvia o la piscina de Llavorsí, que ara tothom sap que és un bon lloc a la nit”, bromejava. Fer-ho així aporta realisme a la narració, i a partir d’aquí “es pot construir un món ficcional”. Igual que per a les biografies de Thomas Mann o Henry James, en les quals també s’ha endinsat.
Primera pregunta del públic, ben lògica: quin és el seu procés d’escriptura? “Depèn del llibre”. Resposta pràctica. Sense fetitxismes, puntualitzava. L’emigració, un dels temes recurrents en les seves narracions, centrava la següent qüestió. “No es tracta tan sols d’arribar, sinó d’arribar i intentar tornar”, reflexionava l’autor en respondre-li, exactament el plantejament de la seva narrativa. Els personatges: “En Una casa al Pallars hi ha tres germanes, i a vegades semblen una sola persona; en canvi, també tenen personalitats tan diferenciades”. Una altra de les preguntes inexcusables a un escriptor: les influències. Irlandesos, és clar: “tots”.
La pregunta del milió: no l’inspira res Andorra per fer-ne una novel·la? No ho descartem. Potser també aquí compten els bons oficis de Villaró. O de l’editor: “Ets un home generós, que podria triar qualsevol editorial gran del món i acceptes publicar en una de tan petitona”, aprofitava per expressar-li en públic. I llibres com aquests, reblava Villaró, “ajuden a eliminar aquestes fronteres mentals que sovint s’aixequen entre la ciutat i la muntanya”.