Com s’arrisca a publicar a un ‘cementiri’ com Trotalibros, on vostè és l’únic autor viu?
Ens entenem molt bé amb l’editor estic encantat amb el tracte que em dona com a mort, i em fa certa il·lusió publicar en castellà... fora d’Espanya.

Per què?
Em sento més alliberat de tota la qüestió nacional. Estic a l’estranger, i això és una cosa que a un català sempre li convé. Pensa que Los chicos es va traduir abans als EUA en anglès que no en castellà. Vaig desfilar abans per Texas, Arizona, fins i tot al Canadà que no a Madrid. I encara hi he hagut d’anar de la mà d’una editorial andorrana. I que consti: n’estic encantat.

I a què ho atribueix? Indiferència? Conspiració?
A la mala fama, potser. La dels catalans, vull dir. Si no és això, no hi trobo explicació. Però tampoc no m’amoïna gaire. 

Va donar la campanada amb ‘Petita crònica’. Hi denunciava l’estat catatònic del sistema educatiu català molt abans dels catastròfics informes PISA. No li van fer cap cas.
En absolut, els polítics van a la seva, viuen en realitats paral·leles i van fent. La realitat no els importa. I si s’han de carregar un àmbit tan essencial d’una societat com és l’educació, se la carreguen, i ells tan tranquils. L’educació és ni més ni menys que l’herència que els deixaràs als teus fills. 

Continua existint aquest orgull de l’anomenada “escola catalana”, com si només resistís la comparació amb la finlandesa.
Fa vint anys llargs al·legaven que estaven innovant. Aquesta paraula, innovació, encara és la panacea. Encara que s’hagi vist que no funciona, ells insisteixen a innovar. Quines pretensions i quina vanitat la de pensar que tu milloraràs un sistema educatiu que porta 2.500 anys funcionant. És absurd. Però ells s’ho creuen. Al final les idees s’imposen no per lògica, sinó per poder, i els que manen són els pedagogs. Els ho diuen del dret i del revés, que estem a la cua d’Espanya i d’Europa, ells com si res. Haurien d’haver dimitit tots els que tenien algun poder de decisió al primer informe PISA, i canviar de model de dalt a baix. No s’ha fet res. No van ser capaços ni d’una cosa tan òbvia com prohibir els mòbils a classe.

Reivindica la tradició, els clàssics i les humanitats, és a dir, en el cànon. De fet, tampoc és un fenomen nou ni exclusiu de Catalunya.
Als anys de la Transició l’educació va tenir un moment àlgid. Jo mateix vaig tenir la fortuna de ser educat en el sistema anterior a la reforma que ens ha portat al desastre actual. La decadència de les humanitats arrenca just després de la I Guerra Mundial, però l’adhesió dels poders públics, dirigits pels pedagogs, en aquesta onada antihumanista ha sigut fervent, cega, absoluta els últims vint anys. Un noi de 2n d’ESO ho tindria avui difícil per no dir impossible, al Batxillerat que va cursar la meva generació. Quan vaig publicar Tradició i creació va coincidir casualment amb la supressió per decret de les lectures obligatòries a secundària. Seran finalment els alumnes els que decidiran què  llegeixen. I evidentment triaran els més fàcils, els més senzills, els més elementals. Estem al final d’un procés de liquidació, no queda res, només el campi qui pugui.

És reversible?
Forma part de l’abandonament de la cosa pública en general, igual que el transport, l’habitatge, les condicions laborals… Tot això té marxa enrere? No ho sé, però el que està clar és que qui pugui es buscarà la vida per un altre costat. És un sistema que s’enfonsa. No és ni per dolenteria del polític de torn. És ignorància. I ara ja tenim polítics que han estat educats al sistema sortit de la reforma. Em trobo alcaldes de 25 anys que parlen com autèntics ignorants.

Per vostè, la salvació és als clàssics: Guimerà, Víctor Català, Espriu, Rodoreda… A l’escola ens sonaven a naftalina. Com se soluciona això?
Llegint-los, però llegint-los fora de l’àmbit acadèmic, que els momifica. El Jan acaba de traduir Solitud al castellà. Això vol dir que Víctor Català està viva per a la generació  del Jan. Però un sistema d’ensenyament que momifica els clàssics és impossible que sigui capaç de despertar l’interès de l’alumne. Llegir al final requereix un esforç, i avui estem en la cultura de la facilitat i de la irresponsabilitat. Al final, cadascú tria si llegeix o no, i què llegeix, i no és el mateix llegir un manga que llegir La plaça del Diamant. Cal una mica d’humilitat: si davant d’un cànon que incorpora Víctor Català decideixes que no t’interessa, a veure, no és Víctor Català, qui falla, sinó tu. 

I si els meus clàssics no són només els catalans, si entre la meva tradició hi ha també, no sé, Cortázar, Yourcenar, Zweig?
Només faltaria. És obvi. Cada persona es crea la seva tradició, també la literària. Una altra cosa és la llengua. Des del punt de vista català, de tradició nacional, jo no puc reivindicar Shakespeare, ja m’agradaria, però resulta que pertany a una altra tradició. Pot passar que m’hagi influït més que autors catalans, clar que sí. Però qui ha treballat l’idioma i que ha permès que tu i jo ara estiguem parlant en català són els que formen part de la nostra tradició lingüística i literària, que és la catalana i que són els que són. Ja m’agradaria que fos Shakespeare, però no ho és.

Però posa els autors catalans de la primera meitat a l’altura de les millors avantguardes europees.
És la sort que tenim i passa no només en literatura, també en arquitectura i en pintura. El nostre país [Catalunya] la manera que ha tingut de sobreviure, de no ser anihilat, ha sigut a través de la cultura, per això l’ensenyament era tan important i és tan greu el que estan fent. El que estan fent amb l’educació equival al que van fer els talibans amb els budes de Bamiyan, a l’Afganistan. La literatura catalana té cims tan alts com els més alts de la literatura universal, no en tinc cap dubte. Si Carner fos un pintor el posaríem al costat de Miró, si fos arquitecte, de Gaudí, però té el problema  d’exportació que comporta l’idioma. Una altra cosa és quan durarà, aquesta excel·lència.

I posa la biografia de Xavier Pla sobre Josep Pla com un dels cims de la nostra literatura actual.
És increïble que un llibre així hagi pogut publicar-se, és una biografia de primeríssima fila que transcendeix Pla perquè el que fa és repassar les circumstàncies d’un català del seu temps. Per a mi, del millor que s’ha publicat aquest curs. 

Per ser el gran escriptor no ja europeu, sinó universal que molts diuen, no li va faltar a Pla tocar els grans temes de la primera meitat del segle XX, que són la guerra mundial i l’Holocaust?
No hi estic gens d’acord. Si agafes el període d’entreguerres, que volta per tot Europa, París, Alemanya, Rússia, el pots posar perfectament al costat de Joseph Roth, per exemple. Quan parla d’altres artistes, és també equiparable a Zweig. Quan exerceix estrictament de periodista, a Sandor Marai. D’acord, no va tocar la II Guerra Mundial…

No és un capítol menor, ni l’Holocaust.
Directament potser no, però tota la seva obra de postguerra vindria a ser el món d’ahir de Zweig, però referit als anys anteriors a la Guerra Civil espanyola i a la guerra mundial. Ell preserva literàriament un món en descomposició. Si hagués sigut francès o anglès, o alemany… però és clar, el que l’afecta és la guerra civil.

Ve a demanar lleialtat al català, fins al punt de recriminar el que es canvia de llengua. I si tinc una identitat lingüística doble, o fins i tot triple?
Depèn de la teva biografia. El que jo dic és que si estem parlant de cultura, no hi ha cap realització cultural superior a una llengua. Entre el català i l’Odissea, el català em sembla un element amb més potencial cultural que l’Odissea, perquè arrossega tota la història dels catalans. Pot no interpel·lar-te personalment. Molt bé. No és la meva opció. Jo considero que un catalanoparlant, i un escriptor encara més, perquè treballa amb paraules, té una responsabilitat lingüística i per tant també cultural. Des del meu punt de vista, cap acte és neutre, si escrius en català o escrius en castellà, això té unes conseqüències per al teu idioma, tampoc no som tants els catalans com per desentendre’ns-en, que de fet és el que estem fent: ens estem irresponsabilitzant.

Així que l’escriptor està al servei de la llengua. 
Si tu no fas servir el català, anirà quedant cada vegada més en mans de l’idioma més fort, que en el nostre cas és el castellà. I acabaràs escrivint en castellà. Si em dius, qui serveix qui, tu a la llengua o la llengua a tu? I la cultura? No ho tinc clar. Dono les gràcies de tenir una cultura i això em fa tenir una responsabilitat respecte d’aquesta cultura.

Aquesta generació de clàssics catalans que reivindica... On és el nostre Pla, la nostra Rodoreda, el nostre Sagarra?
El mateix Pla va ser molt discutit en la seva època. I Rodoreda, de qui es deia que escrivia de tot. D’altra banda, sabríem valorar de forma encertada l’estat de la literatura universal? Tenim un Thomas Mann? Un Kafka? Un Joyce? Es fa difícil de dir.  Només puc dir que quan vaig estar als EUA la gent m’entenia i em llegia i vaig tenir bones crítiques. Per això és tan important sortir de casa, perquè si et quedes aquí, amb qui t’has de mesurar, amb Pilar Rahola? No fotem. O amb els premis literaris? Si hi ha una forma de saber que una novel·la és un desastre és que li hagin donat algun premi, a Catalunya.

Doncs vostè n’ha tingut uns quants.
Efectivament, no sé com ha sigut però sí. Al Sant Joan m’hi vaig presentar i el vaig guanyar amb Rodalies per una qüestió estrictament dinerària, però tots els altres han sigut a obra publicada.