El geòleg Xavier Planas estableix a la tesi doctoral recentment defensada la petja que els processos geològics han deixat als noms de lloc.

S’han demanat mai d’on ve el nom de Llorts? Vostè, lector, potser no, però el geòleg Xavier Planas, sí. I té una hipòtesi interessantíssima: segons ell, Llorts està directament emparentat amb topònims com l’Hortó, l’Hortell i Hortonous, per no anar gaire lluny. Al primer cop d’ull, i de forma intuïtiva, un parlant actual –vostè, jo mateix– vincularia aquests noms de lloc amb la presència en aquell indret de camps de cultiu. Horts. Sembla lògic. Però pensin en el pic de l’Hortell, pujant des del Serrat cap a Arcalís. És més que improbable que mai hi hagi hagut cap tros ni res de remotament similar a 2.500 metres d’alçada. Però llavors, d’on ve, aquest topònim?

Planas hi ha aplicat l’anomenada anàlisi toponímica i fisiogràfica comparativa –en cristià: interpretar el nom de lloc a partir de les característiques físiques del paisatge– i ha arribat a la conclusió que tots aquests topònims tenen una relació no només fonètica, sinó sobretot etimològica amb lurte, terme basc que significa aproximadament terra en moviment. Com que ell és geòleg, de seguida ho porta al seu camp: lurte fa referència a una esllavissada o corriment de terres vessant avall. I la conclusió és evident: l’Hortó, l’Hortell, Hortonous i també Llorts conserven al nom la memòria fossilitzada d’antigues esllavissades (de neu a l’hivern, de terra a l’estiu) que van acabar fixades en la toponímia local.

Aquesta tirallonga de topònims són tan sols mitja dotzena dels 175 que ha analitzat a Els noms de lloc i els fenòmens geològics perillosos: Andorra com a cas d’estudi, la tesi doctoral que va defensar dimecres a l’UdA (i a la qual, per cert, el tribunal va despatxar amb un excel·lent cum laude). Planas parteix del principi que els noms de lloc poden ser  testimonis lingüístics de la recurrència de certs fenòmens, bàsicament, esllavissades i corrents d’arrossegalls, i que saber-ho pot constituir una eina especialment útil per avaluar el grau de perillositat del territori i elaborar estudis de risc, fins i tot a l’hora de redactar els plans d’urbanisme. “Si la toponímia ens està dient que en aquest lloc en concret hi ha hagut històricament esllavissades, potser no convé construir-s’hi la casa. Vaja, jo no ho faria.”

L’Hortó, Llorts i companyia són el que Planas denomina termes opacs o, més aviat, enganyosos. N’hi ha d’altres. Pensin en el pic dels Llacs, a Setúria. Novament aquí no s’han de deixar endur per les aparences. Allà dalt no hi ha cap massa d’aigua, ni gran ni petita. “La gent gran encara sap que una llacada és una esllavissada de terra. Si recordes les fotos dels aiguats del 1982, es veu el camp de futbol d’Aixovall completament colgat, només en sobresurten les porteries. No va ser la riuada, sinó la terra procedent del pic dels Llacs, precisament, que va acabar al con de dejecció natural, que és a Aixovall”. Més termes opacs: Beixalís, Bixessarri, Besillosa... No hi perceben cert parentiu amb Biescas, el poblet d’Osca on el 1996 un corriment de terres originat per una forta tempesta va colgar un càmping i va causar la mort de quasi un centenar de persones? Planas admet que en aquest cas concret es troba de moment en una fase estrictament especulativa, però percep en tots aquests topònims, els nostres i l’aragonès, certa familiaritat amb una arrel indoeuropea que significa aproximadament fluir, “i en tots aquests llocs comprovem que històricament hi ha hagut esllavissades, que no és altra cosa que una muntanya que es fluïdifica...”

Però també hi ha els topònims transparents, que ens parlen obertament, sense manies, de perill que amenaça en aquell punt en concret: el bosc de les Allaus, als Cortals d’Encamp, el prat de l’Allau, a Llorts, el clot de les Allas, a Engordany, o l’Allau del Mas, un barranc al Mas de Ribafeta. No hi ha dubte del perill del qual ens estan advertint. Amb un matís, diu Planas: una allau no és necessàriament de neu; també ho pot ser de terra. Per no parlar del Tarter i tota la seva família, des de Terregall als Esterregalls, Esterragassals (a la Vall Farrera) i Esturregalls (a la Cerdanya): tots tenen a veure, diu, amb morfologies erosives. 

No sé vostès, però la pròxima vegada que em compri una finqueta, abans li faré un cop d’ull a la tesi doctoral de Planas. Mai no se sap.