La frase castellana estar en Babia potser no és d’ús quotidià però resulta prou coneguda, fins i tot per als despistats. Entre les moltes possibles traduccions al català podríem registrar, venir de l’hort, no estar al cas o tenir el cap a tres quarts de quinze. Tot un seguit d'accepcions que no resulten gens estranyes a algú que fa del badar un ofici. Babia és una comarca de Castella-Lleó on el rei Alfons IX de Lleó anava sovint de vacances. L’any 1212 va preferir quedar-s’hi, per descansar i caçar, en lloc d'anar a lluitar a la batalla de les Navas de Tolosa. Les conseqüències d’aquesta negativa, entre d’altres que no venen a tomb, van donar peu a aquesta expressió. Val a dir que en català n'existeix una de gairebé anàloga: venir d’Arbeca, amb referent geogràfic inclòs. Hi ha, però, una petita diferència, la intenció del verb. Per venir cal desplaçar-se, però es pot estar sense necessitat de moure’s. Per arrodonir la traducció puc apuntar que, tal com explica l’Enciclopèdia Catalana, els ducs de Cardona també van evitar incorporar-se a les hosts de Felip II de Castella, que allà per l’any 1585, van passar pels seus dominis. La seva intenció era reclutar els ducs i els seus serfs, perquè col·laboressin amb ell en la difícil situació política del moment. Quan els van demanar els motius pels quals no havien acudit a la crida, van al·legar que venien d’Arbeca, una residència predilecta, ja que hi posseïen un castell luxós.
Malgrat que puguin esgrimir un origen històric, l’èxit o el fracàs d’aquesta mena d’expressions dependrà de la voluntat dels parlants. Tot i la distància, sempre relativa, a ningú sembla importar-li que calgui anar fins a Andalusia per poder afirmar que quien se va a Sevilla, pierde su silla. L’origen de la frase cal buscar-lo a l'època d’Enric IV de Castella i una disputa entre arquebisbes l’any 1460. El més jove va ser nomenat arquebisbe de Santiago de Compostel·la i va demanar al més vell, i tiet seu, consell. Aquest va viatjar fins a Santiago, però en tornar va poder comprovar que el més jove no li volia tornar la plaça. De fet, la frase hauria de ser quien se va de Sevilla, pierde su silla, però ha arribat a nosaltres un xic transformada. No cal dir que per aquests vorals ens seria molt més proper utilitzar-ne una de similar: qui va a Gran Valira, perd la seva cadira, per exemple, tot incloent-hi una valuosa incorporació de geografia pirenaica. A partir d’aquí, només caldria trobar-li un reforç de caràcter mític.
Queda, però, una altra expressió que tot i les seves implicacions, no sempre dins la correcció política, i el context en el qual s’acostuma a utilitzar també, ha desenvolupat un equivalent pirinenc. Sembla que Felipe el Hermoso, Felip I de Castella, va ser qui va encunyar la frase poner a alguien mirando a Cuenca. Per contra, per aquests vorals, també he escoltat l’equivalent: posar algú a mirar el Cadí. Cert és que, entre els atractius de la ciutat castellana, s’hi poden trobar les casas colgantes. Però no és menys veritat que a la serra prepirinenca hi ha multitud de canals que frisen per ser explorades. Cal apuntar que, gràcies a la geologia, la versió catalana pot resultar molt més engrescadora. Els que coneixen la serra saben que la morfologia del vessant nord, molt més abrupta, no té res a veure amb la sud, la qual no resulta, ni de bon tros, tan feréstega. Per tant, abans de decidir si cal o no cal que algú es posi a mirar el Cadí, no dubto que, els més juganers, també s’entretindrien a buscar el vessant més plaent.
