El Museu del Tabac exposa una col·lecció de divuit retrats tàctils del fotògraf biscaí Juan Torre.

Juan Torre havia sigut fotògraf professional. A La Gaceta del Norte, Diario 16 i Tiempo, entre d’altres mitjans. Fins que li van diagnosticar la síndrome de Behçet, malaltia degenerativa que li ha deixat tan sols un 7% de visió a l’ull esquerre: “És com si a poc a poc t’anessin abaixant la persiana del menjador”, resumeix”. Un cop duríssim, com es poden imaginar, “perquè la meva vida era la fotografia”, fins al punt que la va deixar temporalment de costat. Ell, en fi, en diu “cecs”, de les persones que no hi veuen, i no vindrem nosaltres a esmenar-li la plana. Així que cecs.

El cas, diu el biscaí Juan Torre (Getxo, 1956), és que, fins no fa gaire, que una persona que hi veu i una altra que no s’haguessin aturat a parlar de fotografia hauria semblat una ocurrència ben poc realista: li podies intentar explicar el que estaves veient, a la persona cega, però resultava físicament impossible que arribés a experimentar les textures i els volums, els relleus i la profunditat... Li passava a ell quan els seus companys de l’ONCE li demanaven l’ofici i contestava: “Fotògraf”. “Està molt bé que als carrers hi hagi semàfors acústics i rampes. És clar que sí. Però les persones cegues també s’alimenten de cultura. Per què no de fotografia?”, diu amb un sentit comú inobjectable.

Així que se li va posar entre cella i cella de crear imatges que poguessin, si no ser vistes, com a mínim sentides pels que no hi veuen. Tocades, per ser exactes. Ho va aconseguir amb una innovadora tècnica que consisteix a imprimir la fotografia sobre una doble làmina d’alumini: la impressora hi fa entre 60 i 70 passades i deixa sobre la superfície un gruix de tinta de fins a 5 mil·límetres que permet sentir des del rebrec de la roba a les arrugues del coll, les cordes d’una guitarra, els forats d’un micròfon, els pèls del braç...

I d’aquí neix Imatges per tocar, l’exposició que fins al 28 de gener es pot visitar al Museu del Tabac lauredià: una col·lecció de retrats de gran format i en blanc i negre pels quals desfilen una vintena de celebritats de la música espanyola d’aquest començament de mil·lenni, des de Paco de Lucía, Miguel Ríos i Luz Casal fins a Ainhoa Arteta, Rosendo i Aute. Tots ells, amb posats que fan referència més o menys explícita a la invidència: a Sole Giménez, per exemple, la va retratar rere un retall de plàstic transparent que li feia veure-ho tot borrós, deia la cantant: “Exactament, com hi veig jo”.

Doncs una de les gràcies d’Imatges per tocar és precisament aquesta: que les persones que hi veuen es posin per un moment en el lloc de les cegues. Com? El Museu del Tabac convida els visitants a tapar-se els ulls amb un antifaç –que faciliten a recepció– i recórrer així l’exposició: tocant sense manies les fotografies i intentant processar la informació que arriba a través dels dits. L’experiència és reveladora i també –ja els ho advertim– frustrant, perquè si les persones cegues tenen el tacte hiperdesenvolupat, les que no ho són acostumem a tenir-lo més aviat atrofiat. Però dona resposta a una pregunta que segur que ens hem plantejat en alguna ocasió: com hi veu, la gent que no hi veu? Doncs aproximadament així, diu.

En qualsevol cas, Imatges per tocar és una aventura sensorial total, tan inèdita com prometedora, i que insisteix en la vocació, diguem-ne, social que el Museu del Tabac ha practicat des dels inicis. Diu Torre que en les còpies en color –que no s’exposen a Sant Julià– s’ha aconseguit més relleu encara i que la sensació és per tant més intensa. I si explotem a fons aquest camí, el resultat no pot ser a dreta llei altre que la fotografia tridimensional. I que tremoli l’escultura de tota la vida!