Torna ‘Borís’, i tornen les ‘Lletanies’

No tenia sentit que les dues novel·les que van posar el nostre racó de món al mapa de la literatura catalana estiguessin exhaurides des de fa anys i panys. I no tenia sentit que això passés precisament avui, quan es publica quasi tot, a raig i sense filtre. Doncs aquesta anormalitat literària deixarà ben aviat de ser-ho perquè Anem té la intenció de reeditar aquest mateix curs Set lletanies de mort (1981) i Borís I, rei d’Andorra (1984), els dos primers títols d’Antoni Morell. Només falten per llimar quatre serrellets de res amb Proa, el segell que en té els drets, perquè l’operació es posi en marxa. Com es pot imaginar el lector, Morell no podia dissimular ahir l’entusiasme. I a sobre, nevava a Escàs amb les ganes d’abans, com si els elements volguessin acompanyar en la festa l’autor de La neu adversa. Les Lletanies i Borís apareixeran, en fi, en edició de butxaca, ideal per als usos escolars, i l’únic dubte és si s’adaptarà o no a la nova normativa.

Però el que tocava ahir era evocar la prehistòria de tot plegat, indagar els motius pels quals el jurista i historiador que aleshores era Morell i que exercia com a secretari de Sindicatura va fer, contra pronòstic, el salt a la literatura. I que ho va fer, a més, passant pel sedàs de la ficció dos episodis històrics que avui són com qui diu de domini públic però que fa quasi quatre decennis dormien ben amagadets en un racó de la (mala) consciència nacional: d’una banda, l’execució del canillenc Pere Areny Aleix, l’últim condemnat a mort de la nostra història penal, afusellat el 28 d’octubre del 1943 per un escamot de la policia al cementiri de la capital; de l’altra, l’efímer regnat fantasma del gran Skossyreff, Príncep Sobirà d’Andorra i Defensor de la Fe, entre el 6 i el 14 de juliol del 1934. Després se n’ha parlat molt, d’aquests dos episodis, però va ser Morell qui els va rescatar de l’oblit i seu és, per tant, el mèrit del pioner.

I diu Morell que la culpa és de l’escriptor català Ignasi Riera, aleshores editor de Laia: “S’olorava que tenia alguna cosa escrita, m’ho va demanar i, en fi, tenia raó: li vaig deixar llegir el manuscrit de les Lletanies, el va entusiasmar i el va publicar.” Amb la cèlebre fotografia de Claverol amb la lectura de la sentència a la portada i dos padrins d’excepció: Espriu li va escriure el pròleg –“És una obra dura, amarga, a estones d’una cruesa desagradable, que ens parla d’un món que no era envejable ni digne de lloança i que Morell ni de debò enyora ni defensa”– i Bartra, l’epíleg. No està malament.

L’espurna va saltar, diu, a partir del relat de mossèn Lluís Pujol, aleshores arxiprest de les Valls i a qui li va tocar un dels pitjors papers de tots: acompanyar el reu en el trajecte des de la plaça Benlloch, on va conèixer el veredicte i on no es va aixecar cap veu per demanar clemència per a un home amb les facultats mentals òbviament pertorbades –per això parla Morell de “pantomima” i d’“assassinat legal”–, fins al pal que feia de patíbul plantat al cementiri. Un trajecte que van fer, diu Morell, resant el rosari –“A la novel·la els faig dir unes lletanies (Sancta Maria, ora pro nobis) per una qüestió de ritme”– en el que és una de les moltes llicències poètiques que es permet. De fet, insisteix, ni les Lletanies ni Borís són novel·les històriques: en la primera converteix el trajecte del reu cap al patíbul en una processó que li serveix per retratar una Andorra tètrica, d’aute sacramental; en la segona, diu, pretenia plasmar literàriament una visió: la de la pedra que es llança en una bassa d’aigües tranquil·les i provoca una sèrie d’onades de conseqüències imprevisibles. La pedra, és clar, és Borís, un vividor amb ínfules que aterra aquí prometent la lluna i a qui alguns il·lustres natius –o honorables consellers– decideixen seguir el joc.

La pregunta, diu Morell, és vàlida encara avui: què passaria si una multinacional ianqui –ara ja, xinesa– decidís comprar el país a preu d’or? Quants dels nostres conciutadans s’hi llançarien sense dubtar-ho? La conclusió, no gaire encoratjadora, és òbviament que tot té un preu, i que tots tenim un preu. La gràcia, és clar, és que Morell ens ho explica a través de les peripècies més aviat bufes d’un personatge que avui ens sembla evident però que als anys 70 era només un va­guíssim record. Ell s’hi va topar remenant diaris catalans dels anys 30 a l’hemeroteca de Barcelona: naturalment, allí hi tenia una novel·la. I que el Borís de ficció acabi de germà porter al monestir de Montserrat –i no casat en segones núpcies amb una tal Roswitha a la ciutat alemanya de Boppard– no li treu ni un gram de ganxo “perquè ni al Borís ni a les Lletanies faig història, sinó literatura”.

Més novetats a casa Giraut

No s’acaben amb les Lletanies i amb el Borís les novetats del curs a Casa Giraut d’Escàs. De fet, el primer llibre de Morell que arribarà aquest any a les llibreries –per Sant Jordi– serà Passaport sense nom (Crònica sentimental, 1979-2016), també a Anem. L’autor recupera la sèrie de retrats literaris que el 1979 va publicar a la revista Andorra 7 –el doctor Vilanova, Lídia Armengol, Antoni Forné, i així fins a una vintena llarga– i n’hi afegeix una trentena més d’escrits l’any passat i per on desfilen des de Marc Vila Riba, Òscar Ribas, Albert Pintat, Rosa Ferrer i Jaume Bartumeu fins a Antoni Pol i Carme Tinturé, Antoni Garrallà i Estanislau Sangrà. Entre d’altres, és clar. Són, diu, “esbossos casuals i probablement temeraris d’amics, de coneguts, de saludats i de presentats”, sense la mala bava d’aquells sensacionals Señoras y señores de Marsé però que tampoc convé despatxar com a retrats blancs. Tots ells els tracta amb una certa objectivitat, sosté, i també amb una certa cordialitat, “perquè acostumo a estimar allò de què escric”. I sense erigir-se mai en jutge, perquè –diu– “jutjar el passat amb les ulleres del present és una actitud intel·lectualment perversa i políticament estúpida”. Amb tant de moviment, el que es farà esperar una mica més del compte és Casa de la memòria, continuació de Memòria d’un fill del poble (2005). I el que continua endavant és el trasllat de la biblioteca personal de l’escriptor: divendres els toca a mig miler de llibres de poesia, que ingressaran de patac al fons Morell de la biblioteca de la Massana.