El Govern veu de bon ull la idea de Marsol d’ubicar-lo al solar de propietat comunal davant de l’edifici administratiu.

Els pròxims mesos, ja veuran, sentirem parlar del Museu Nacional per terra, mar i aire. Perquè estem en període preelectoral, i l’equipament és un clàssic immarcescible de cada campanya, i perquè sembla que per una vegada s’han conjugat els astres per donar-li unes mínimes possibilitats de versemblança a un projecte sempitern.

La proposta la va fer un parell de mesos enrere la cònsol de la capital. Conxita Marsol es mostrava en una entrevista en aquest diari disposada a cedir el solar de propietat comunal situat just davant de l’edifici administratiu –l’aparcament de l’antic COEX, per entendre’ns– per aixecar-hi un edifici de caràcter institucional que a la vegada saltés Prat de la Creu i comuniqués amb la plaça del Poble a través d’una passarel·la. La cònsol no va voler entrar al detall sobre la tipologia de l’edifici, tot i que va insinuar que podria ser “cultural”.

El cas és que fonts pròximes al projecte asseguren que tant el cap de Govern, Xavier Espot, com la mateixa Marsol consideren el solar una ubicació idònia per al futur Museu Nacional, que ja han mantingut un seguit de reunions per parlar-ne i que Espot es mostra hi està especialment il·lusionat.

Així sembla confirmar-ho el Pla Estratègic de Cultura, que insisteix en la “definició i creació de l’espai d’identitat cultural”, la laberíntica fórmula per referir-se al Museu Nacional. Tal com el conceben en aquesta molt embrionària fase, l’equipament s’aixecaria òbviament a la part que toca a Prat de la Creu, ocuparia una superfície de 2.500 metres quadrats i consistiria en una planta baixa d’uns 1.500 metres i tres pisos. La resta de la superfície es destinaria a plaça pública.

El dilema rau en el contingut museogràfic, amb dos models alternatius: l’interpretatiu, estil BiciLab, amb audiovisuals, propostes interactives i un discurs menys homocèntric; i l’identitari, basat en el relat de la construcció nacional, de contingut més polític i que evoca el model del  Museu d’Història de Catalunya. Si ens hem de guiar per la confiança que la ministra Sílvia Riva ha tingut sempre en el relat nacional com a esquelet conceptual del Museu Nacional, sembla que la decisió es decanta clarament cap al segon model.

Pel que fa a l’edifici, més que un Museu Nacional seria un centre cultural dotat d’exposicions temporals i permanents, és clar, però també d’auditori o sala d’actes on podrien tenir cabuda activitats avui repartides en d’altres equipaments. No cal anar gaire lluny per topar-se el Teatre Comunal, pel qual el Comú abona un lloguer mensual de 4.500 euros. El contracte vigent expira el 2028, i és plantejable que a canvi de la cessió del solar el Comú es reservés l’ús de la sala d’actes del futur centre cultural per encabir-hi la temporada de teatre i les altres activitats que avui es programen al Comunal. Potser podria tenir cabuda en aquest ball de cromos la Biblioteca Pública, que exerceix a tots els efectes de biblioteca comunal però que gestiona el Govern en un espai de Prada Casadet que també és de lloguer.

En qualsevol cas, aquesta possible nova ubicació del Museu Nacional sembla que agrada a qui ha d’agradar i que té més butlletes que no la part posterior de Casa de la Vall, que va ser l’última que va sonar quan el gener del 2020 se’n va adjudicar la remodelació a l’arquitecte Xavier Aleix amb un projecte que hi preveia un museu. Les institucions, començant pel mateix Consell General, no s’hi van mostrar gaire entusiasmades i la Covid va ser l’excusa perfecta per guardar-lo al calaix.