Tornen les bruixes (de Robert Pastor)

Marinada reedita per Sant Jordi ‘Aquí les penjaven’, el clàssic sobre la matèria, amb un nou capítol consagrat a la Sucarranya.

Ja ens poden dir àugurs, però aquí tenen el best-seller del pròxim Sant Jordi, amb el permís de la traducció al castellà de Morts, qui us ha mort? I això que encara no ha sortit de la impremta: Aquí les penjaven serà el número 2 de la col·lecció Som de Marinada, el segell dirigit ara ja només per Joan Ramon Marina i que ha tingut l’estupenda ocurrència de recuperar aquest clàssic de la historiografia bruixeril nostrada amb què Robert Pastor va obtenir el 2003 el premi Principat d’Andorra d’investigació històrica i que el Consell General va publicar l’any següent. Feia anys que estava descatalogat, i era una llàstima absoluta perquè es tracta de l’estudi seminal de la bruixologia andosina, és clar, però també en el context més ampli dels Pirineus orientals. Pau Castell li va consagrar un decenni llarg després una tesi monumental i un formidable portal web, Terra de bruixes, impulsat per l’Arxiu Nacional i avui caigut en l’oblit, un altre fenomen paranormal inexplicable. Però la llavor l’havia posat Pastor amb Aquí les penjaven, i de fet no existeix al mercat cap altra monografia que li faci remotament ombra, pel que fa a la matèria (la bruixeria) i l’àmbit geogràfic (Andorra i rodalia). Apareixerà com s’ha dit al número 2 de la col·lecció Som (l’1 va ser, recordin, Les màximes avui i sempre) i això vol dir que serà un volum en rústica, tapa tova i, per tant, molt més manejable que l’original, que era quasi un llibre de regal.

Més bones notícies: serà molt més que una reedició, perquè Susanna Vela, aquí amb el barret d’historiadora, refarà de dalt a baix el pròleg amb què el 2004 va donar la benvinguda en aquest estudi pioner, i Pastor ha omplert el que constitueix potser l’únic buit d’Aquí les penjaven. Es tracta del cas de Joana Call d’Engordany, àlies la Sucarranya, “que encara avui on entenc com em va passar per alt”, diu l’autor, i que constitueix un cas a part perquè la pobra fetillera escaldenca no va morir a la forca, sinó esquarterada de viu en viu, cas insòlit però no únic  entre les nostres bruixes. Era el 1471 i ho sabem perquè l’escrivà de torn va rematar l’expedient que avui es conserva al fons del Tribunal de Corts amb una truculenta vinyeta que descriu gràficament l’execució de la sentència. Segurament es demanaran pel delicte que devia cometre la pobra Sucarranya, oi? Doncs se l’acusava d’haver enverinat uns veïns, tot un clàssic, i d’haver-li besat el cul al dimoni “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”. És a dir, arremangant-se la faldilla i seient amb el cul nu sobre una creu guixada a terra, segons el ritual del renec propi de les nostres fetilleres.

És clar que la confessió s’obtenia habitualment sota tortura, i que la tortura s’aplicava “fins que la veritat surti de la seva boca”, com deixa constància el procés de Maria Galoxa, del Vilar d’Ordino, penjada la tardor del 1621 al mas d’en Soler de la Cortinada. A ella l’acusaven d’haver practicat un seguit d’infanticidis, en plural, un dels quals amb la depurada tècnica de “traure lo fetge per lo cul ab un ganxet de ferro”. El fetge de nen era segon sembla ingredient d’un poció bruixeril. Una barbaritat com aquesta la va confessar la Galoxa després de la reglamentària sessió de tortura: “Li foren llevats sos cabells de cap i celles, i manada despullar de sos vestits, tota nua, i posada en dit tuement del poltro”. S’hi va resistir durant un quart d’hora, negant que fos bruixa, però va acabar admetent els càrrecs i delatant quatre còmplices, –qualsevol s’hi resistia!

Pelar nens, enverinar els veïns, renegar de Crist i besar el cul del dimoni eren només alguns dels delictes de què s’acusava les pobres dones que queien en mans de la justícia ordinària. Altres eren causar malalties als veïns,  la més comuna, el goll, matar-ne el bestiar i provocar també tempestes, pedregades i allaus. Hi ha acusacions pintoresques, com ara haver causat la caiguda de les orelles dels homes que entraven a casa de les fetilleres. Els beuratges eren a base de baladre, aranya grossa i, és clar, fetge de nadó, segons la recepta de la Galoxa, i entre les tortures, a banda del poltre n’hi havia una de més terrorífica i més infal·lible encara. La del cordill, que consistia a penjar l’acusada pels polzes i suspendre-la en l’aire, si convenia amb un pes als peus.

Pastor va dedicar quatre anys a buidar els fons del Tribunal de Corts i també el del Sant Ofici de Barcelona buscant el rastre de les nostres bruixes, perquè de bruixots només n’hi ha dos, i tots dos van ser finalment absolts. En una vintena de processos (el més antic, del 1471, l’últim, del 1661) va censar prop d’un centenar de fetilleres, sanadores, curanderes, metzineres i endevinadores, que tots aquests noms rebien les desgraciades que eren acusades de bruixeria. Una quinzena d’elles van acabar penjades de forca ben alta i tan sols una a la foguera (a part de la Sucarranya, és clar) en el que constitueix el principal fet diferencial de la bruixeria andosina (l’habitual al nostre entorn era cremar-les a la foguera). I tot això, al llarg de dos segles, amb tres grans onades (1470, principis del XVI i 1621) i una conclusió sorprenent i contraintuïtiva: si eres dona i bruixa als segles XV, XVI o XVII, era molt millor caure en mans de la Inquisició (l’única fetillera andorrana jutjada pel Sant Ofici va ser absolta) que a les de la justícia ordinària, habitualment implacable: les quinze bruixes executades entre nosaltres van ser processades i sentenciades –glups– pel Tribunal de Corts.