Tot va començar als balcons

Última setmana d’assajos abans de l’estrena de ‘Cecilia Valdés’, el cap de setmana al Claror.

Segur que recorden quan Jonaina Salvador va obrir el balcó de casa i es va posar a cantar Balada de amor, de Lecuona, en honor als sanitaris que s’enfrontaven a l’enemic desconegut, que aleshores era la Covid. Parlem de l’abril de l’any passat, quan el malson tot just acabava de començar i no li vèiem el final. El cas és que un mes després, i a l’altre costat de l’Atlàntic, el tenor Andrés Sánchez Joglar va tenir la mateixa ocurrència: cantar des del terrat del seu pis havaner clàssics de la cançó americana com ara Siboney, Granada i Inocente, pobre amigo. Les xarxes van fer el petit miracle d’unir-ne els camins i tots dos es van embarcar en un projecte transatlàntic: enregistrar O soave fanciulla, el celebèrrim duo de La bohème, l’un des d’allà i l’altra des d’aquí, i penjar-lo al YouTube.

El que YouTube havia unit no podien separar-ho ni el temps ni la distància ni la Covid, així que d’aquella col·laboració casual i solidària va néixer la Cecilia Valdés que s’estrena dissabte al Claror i que clausura aquesta accidentada Temporada d’òpera. Un repte major, a l’altura de Cançó d’amor i de guerra, perquè estem parlant de la gran sarsuela del repertori cubà, obra del mestre Gonzalo Roig (1931) i que s’inspira en la fita novel·lística del romanticisme antillà.

Es tracta, diu Salvador, del retrat de la societat colonial de la primera meitat del XIX, on a la incipient lluita de classes s’afegeix un element per a nosaltres absolutament marcià com és l’esclavatge i la complexa, laberíntica xarxa de relacions, essencialment de poder, que generava la convivència i la barreja de cubans d’origen europeu, africà, asiàtic i també americà, amb totes les combinacions possibles. Mirin, sinó: la mestissa Cecilia, que encarna la mateixa Salvador, filla de mulata i d’espanyol, s’enamora del crioll Leonardo (Sánchez Joglar) i ves, tenen una filla. Amb la mala fortuna que tots dos són, sense saber-ho, mig germans i per tant fills (Leonardo legítim, ella, no) del mateix pare, que s’oposa naturalment a matrimoni tan desigual, ella s’ha criat en un orfenat i obliga Leonardo a casar-se amb Isabel, una criolla de millor posició encara que la d’ell. Cecilia, comprensiblement engelosida, li ordena al mulato José Dolores Pimienta, secretament i des de sempre enamorat d’ella, que prengui venjança i que mati Isabel. Però Pimienta decideix anar una mica més enllà i pel preu d’un pela també Leonardo.

Una tragèdia amb tots els ets i uts, d’alta exigència tècnica i que afegeix als ingredients habituals de la sarsuela inconfusibles aires cubans, amb havaneres que ens resultaran molt familiars i percussions de ressonàncies inequívocament africanes. Atenció a la sortida de Cecilia, al duo que es marquen els dos protagonistes i al Popopó, que han convertit Cecilia Valdés en patrimoni nacional cubà i també universal. Ho comprovem el cap de setmana al Claror. Espavilin, perquè l’aforament és reduït i no hi haurà més lírica fins a la tardor.

Un equip internacional per a una cita històrica

Històrica perquè mai abans s’havia interpretat Cecilia Valdés en terra andosina, i la Temporada d’òpera ha vingut a posar remei a aquesta anomalia. És com si mai no s’hagués cantat Doña Francisquita entre nsaltres. O La Bohème... Vaja, s’han cantat mai? En fi, per fer realitat l’última proposta del curs Jonaina Salvador ha enrolat un equip internacional, que inclou en els papers principals el tenor cubà Andrés Sánchez Joglar, cubà, naturalment (Leonardo), de la soprano Laia Mata (Isabel) i del baríton Néstor Pintado (Pimienta), tots dos catalans, a banda de la mateixa Salvador com a Cecilia. Els papers solistes es completen amb estudiants de cant del Liceu, en el que serà la primera col·laboració  amb el conservatori català. L’elenc artístic es completa amb el planter d’actors, provinents principalment del Cor de l’Òpera i amb el reforç de Ramon Ribó, d’Assaig.9. També hi participaran una trentena d’alumnes del Sant Ermengol i convé destacar la presència en escena d’un quintet d’instruments. La direcció musical va a càrrec, atenció, de Yhovani Duarte, que ho és també del Teatro Lírico Nacional de Cuba; l’escènica, d’Antonio Bartolo, que s’ha inspirat en les postals de la Cuba colonial per a les imatges que es projectaran a l’escenari. En total, ha calgut mobilitzar una seixantena de  persones per tirar endavant una de les produccions més complexes de la Temporada. I això és molt dir, perquè ja van dinou, i la xifra d’espectadors està a punt de superar els 10.000.