Tota la banalitat de la guerra

“Res de nou”. “Res de nou”. “Res de nou” és la frase més repetida, afirma Oriol Riart, en la llarga trentena de diaris personals de soldats que combatien –o, més sovint, veien lliscar lentament el temps sense cap novetat, i era el millor que podia passar– al front de l’Ebre durant la guerra civil. “Molts d’ells devien començar a escriure pensant que reflectirien fets extraordinaris, que serien protagonistes d’aventures, i finalment s’acaben trobant amb la més banal realitat”. Per a Riart, que a les vuit presenta Érem feres. Diaris de combatents de la guerra civil a l’Espai Ermengol, aquest “res de nou” tan repetit de pàgina en pàgina “és una de les grandeses” de la seva recerca, haver reflectit “l’absoluta quotidianitat a les trinxeres”. És clar que l’avorriment infinit estava esquitxat d’altres moments, com el que va donar peu a l’“érem feres”, frase també extreta dels dietaris. Però l’historiador, naturalment, es reserva l’explicació per a la presentació. O per als que es llegeixin el llibre. 

El volum, que recull la recerca per a la tesi doctoral (cum laude amb menció extraordinària, presentada el 2018 a la Universitat de Barcelona) de l’historiador, presenta una diferència substancial amb altres llibres basades en el que els combatents van deixar escrit: és habitual que s’haguessin centrat en les vivències d’un sol personatge, normalment algú de conegut, però no en les d’un conjunt de soldats anònims. 

Un relat coral
Riart, nascut a Esterri d’Àneu i que ha estudiat bé la guerra civil i els seus vestigis al Pallars Sobirà, és actualment responsable de l’Arxiu Històric de les Valls d’Àneu. Confessa una afició a la lectura de diaris personals que se li va despertar amb el que va publicar un tiet, missioner a la selva amazònica. Va suposar que aquests documents li donarien l’oportunitat de desplegar un relat coral. I de primeríssima mà, sense adulteracions. “He participat en projectes de recuperació de la memòria i tinc la sensació que els testimonis es deixen portar per una mena de relat col·lectiu”. Els diaris, escrits in situ, “eren la millor font” per recuperar què pensaven els soldats en el dia a dia a les trinxeres, quina era la seva veu interior, “com afrontaven la llunyania de casa, la vida quotidiana”. 

No va haver de superar gaires reticències per aconseguir-los. “Tot sovint la família no tenia consciència del valor del document. ‘Són quatre ratlles escrites pel padrí’, em deien”. En realitat, aquest diguem-ne col·leccionista de diaris va arreplegar-ne un centenar. D’ambdós bàndols, de soldats, de qui es quedava a la rereguarda, de tot tipus. Però per a la tesi calia acotar, i es va centrar en els combatents del front català i en 35 documents. Li interessava el contingut i li interessava el continent: el quadern en si, la cal·ligrafia, els dibuixos quan n’hi havia. “La majoria d’ells sortien de mà de joves que eren ja fruit de l’esforç educatiu de la República, de la revolució que va suposar per erradicar l’analfabetisme, que encara era molt elevat, però no tant com als anys vint”. 

De la gana a les fartaneres
Si l’avorriment era una constant, l’altra ho era la gana. O les preocupacions quotidianes: la roba no abrigava prou, el calçat no aïllava de la pluja. “Hi havia gana, però també hi ha relats de grans fartaneres, no us penseu. De dies  de celebració on els donaven molt bé de menjar, per mantenir la moral de la tropa. O bé entre uns quants compraven un cabrit i se’l fotien”. A banda, els pensaments sobre la família, sobre les injustícies, sobre la guerra en si, sobre la mort, per descomptat. 

Alguns protagonistes prenen cos tot i ser anònims perquè es pot resseguir la peripècia, com la del jove artiller mobilitzat al bàndol republicà que va estar al Pallars, que va anar baixant cap a la Noguera, passant molt a prop de la Seu. O Joaquim Aisa Raluy, anarquista afiliat a la CNT que hi aboca un contingut fortament ideològic. Però també hi desfilen figures conegudes, com Pere Tarrés. “Quan el criden a files ja no és tan jove, tenia uns trenta anys, i el seu relat del dia a dia al front del Pallars és molt important”, indica Riart. Tant d’interès té el dietari deixat pel sacerdot i metge que va ser crucial en la causa per a la canonització, hi afegeix: “Va caure en una unitat amb una forta presència anarquista i es refugiava en el diari com a eina de pregària.”