El documental de Jorge Cebrián i la productora Qucut sobre el ‘rei d’Andorra’ s’endú es 100.000 euros de l’ajut al cine.

Quantes vegades va trepitjar Boris Skossyreff terra andorrana? Va tornar mai, després del cop d’Estat del juliol del 1934? Existeixen documents gràfics que provin que el sainet andorrà va ser més que una serp d’estiu fabricada pels reporters de mitja Europa que aquell juliol es van plantar a les nostres Valls Neutres? Va tenir fills i, per tant, possibles hereus del fabulós títol de Defensor de la Fe i Príncep Sobirà i Suprem d’Andorra? Queda algun testimoni que ens pugui ajudar a destriar el gra històric de la palla llegendària i mistificadora en la biografia proteica d’aquest impostor compulsiu?

Se’ls fa la boca aigua, oi? Doncs tots aquests interrogants sensacionals son els que Jorge Cebrián s’aplica a resoldre de forma metòdica i emparant-se només en fonts fidedignes –arxius oficials, hemeroteca i testimonis presencials– a Borís I, rei d’Andorra: l’estafador de les mil cares, el documental que s’ha endut els 100.000 euros de la quarta edició de l’ajut anual al cine que convoca el ministeri de Cultura. Recordaran Cebrián per altres tres fites del documental nacional (Pena capital, Lluitant per la vida, Els secrets de Sonplosa), així que sap del que parla quan sosté que Borís I és amb molta diferència el més “complex” de tots.

El repte era no deixar-se enredar per la xarxa de mentires i mitges veritats que el mateix Skossyreff (Vilnius, Lituània, 1896-Boppard, Alemanya, 1989) va anar deixant per mitja Europa durant una llarguíssima carrera pública que arrenca a mitjans anys 20: “És un personatge fascinant però tambe perillós, que es veu involucrat en nombrosos incidents violents dels quals n’ha quedat rastre documental –inclosa alguna trifulca andorrana–, un falsificador professional, un delinqüent, vaja, però també un autèntic supervivent, que després enrolar-se a l’exèrcit alemany i ser destinat al front de l’Est va ser condemnat a 25 anys de treballs forçats al gulag i va tornar per explicar-ho”.

Cebrián s’hi va capubssar ara fa deu anys, ha coordinat equips d’investigadors a Alemanya, Portugal i Espanya, hja entrevistat (o ho farà) una quarantena llarga de testimonis –i ha recuperat el d'un antic membre del servei de seguretat de Hitler, Rochus Misch, perquè una altra de les fantasies de Borís és que havia compartit búnquer amb el Fuhrer– enrolat en aquesta aventura oprtentosa les productores catalanes Els Films de l’Orient (la mateixa de Fred) i Link -Up, així com Rhein Zeitung, conglomerat mediàtic de la regió de Coblenza, i espera enllestir tot el material a temps per a l’estrena a finals d’any, com a molt tard a principis del 2024.

Molts pensàvem que tot el que es podia saber sobre Boris ja ens ho havia explicat Gerhard Lang –a qui, per cert, també entrevista– a la monumental biografia que va publicar el 2018, Boris von Skossyreff, rey de les andorranos, agente de los alemanes. Doncs ens equivocàvem: hi ha molt més, que Cebrian ha exhumat d’arxius que Lang no va poder consultar. I promet sorpreses: la més suculenta de totes, una col·lecció de fotografies del bon rei Boris durant el putsch andorrà. No ha pogut localitzar la seva segona esposa, Roswitha, a qui sospita morta, però sí accedir al fons que va deixar, i assegura que el documental resoldrà el gran dilema: si va tenir descendència o no.

A Antoni Morell, el pare del mite Boris, els ulls li deuen fer pampallugues.