Disset etapes de camí, entre quinze i vint quilòmetres per cadascuna, sumen els més de 250 quilòmetres que Núria Boltà, bona coneixedora del patrimoni cultural i natural de les comarques pirinenques, començant per la seva Cerdanya, proposa a El mil·lenari camí de Sant Jaume pel curs del riu Segre, editat per Salòria. Una ruta jacobea que parteix de terres franceses i, travessant la Cerdanya i l’Alt Urgell, s’endinsa en la plana de Lleida, fins allà on el Segre desemboca en l’Ebre. Boltà assenyala tots els racons, els paratges que val la pena mirar-se, i el patrimoni arquitectònic, tan sovint mal conegut. Una proposta per fer petites (o grans) descobertes, “fins i tot per a mi, que presumia de saber-ho tot”, confessa l’autora amb una rialla. 

D’on surt el llibre? “Hem de tornar enrere, fa dotze o tretze anys, quan havia de fer un treball de final de grau d’Humanitats i jo no tenia tema, fins que anant en bicicleta per la Cerdanya vaig veure un cartell que senyalitzava el Camí de Sant Jaume. Que estrany, em vaig dir”. Però sí. L’aleshores president del Consell Comarcal cerdà, Joan Pous, alcalde també de Bellver, li va corroborar que es tractava d’una ruta jacobea que baixa per Perpinyà i va a buscar el Coll de la Perxa, seguint després el curs del Segre. Vaja, la ruta d’Anníbal però a la inversa. El mateix Pous l’havia fet senyalitzar. Per cert, puntualitza Boltà, que la via coincideix amb el Camí Ral medieval. Ja tenia objectiu per al treball acadèmic. Va fructificar en un primer llibre, El Camí de Sant Jaume a Cerdanya, que només abastava 55 quilòmetres, i en aquest segon volum, que els amplia.  

Pel seu projecte es va interessar la revista Peregrino, amb seu a Madrid, que és qui li va donar l’empenteta perquè s’animés a completar-lo. De pas, a França van senyalitzar amb molta cura els 15 quilòmetres inicials, que també li facilitava la feina. Més encara, el Consell Comarcal de l’Alt Urgell també ha estat senyalitzant  i arranjant (s’ha tornat a intervenir, per millorar-lo, en el marc del Camina Pirineus) entre Martinet fins als Pontarrons. Tot perfectament practicable. 

El repte començava a partir d’aquí, passat Noves de Segre, entre pantans, riu, penya-segats i carreteres el traçat quedava totalment desdibuixat. Sort de la complicitat de l’Associació del Camí de Sant Jaume de Cervera-Segarra, que coneixien el primer llibre de Boltà i li demanaven un intercanvi de cromos. “Ells, en contacte amb la gent dels pobles, havien anat reconfigurant més o menys la ruta, que fa volts i revolts”. Això va dur un parell d’anys de feina, fins que van arribar a Mequinensa. Et voilà. 

També, naturalment, el recorregut de peregrinació que proposa Boltà està sustentat en documentació, puntualitza: “No es tracta aquí d’inventar-nos res”. Recórrer aquelles vies per on passaven a l’edat mitjana comerciants, gent moguda per la fe, penitents, rodamons. Exactament igual que avui dia. 

El Pirineu, doncs, s’esquitxa de petxines (més enllà de les que, com la de cal Roger de la Seu, acaben revelant que no assenyalen cap alberg de pelegrins per molt que la tradició així ho digués). De Bellver a Tiurana, on també es reivindiquen hereus de la ruta, “per tradició, ells es consideren en aquesta via”. Arreu de les comarques pirinenques, defensa Boltà, “potser tenim més herència i tot que a Galícia”. No exagera?, li preguntem, recollint com se sentiria de ferit el punt d’honor galaic. “Només heu de pensar que per aquí a cada casa hi ha un Jaume, és un nom molt més comú que Joan o Josep”, argumenta, per continuar apuntant a l’elevadíssim nombre d’esglésies i ermites dedicades a l’apòstol que es despleguen per tot el territori. 

Racons preferits? Descobertes al camí o a la vora? Llocs com el monestir de Santa Maria de les Franqueses, abandonat, però encara imponent. O Santa Maria de Gualter, també a la Noguera, on va explotar un polvorí durant la guerra, recorda. Al mateix municipi, els ulls se li’n van a l’ermita de Sant Ermengol, amb vistes sobre l’embassament. Més cap aquí, les roques de SantHonorat a Peramola o Sant Climent de Nargó, li fan bategar el cor. I, per descomptat, aquell punt on es produeix l’aiguabarreig entre el Segre i el Cinca.