La coneixíem fins ara com a poeta (‘Les oliveres’) i com a ocasional narradora que havia ensenyat la poteta enduent-se els premis Núvol i Pirineu. Eva Arasa d'estrena a ‘Cossos estranys’ en la ficció amb una col·lecció de relats que exploren els racons menys honorables de l’ànima humana.

Diu que de petita era una nena normal, ni més i menys simpàtica, ni més ni menys maca que les companyes, ni més ni menys xerraire. Però que tot i això, a la guarderia hi tenia un sentiment d’estranyesa, com si li fessin el buit. Les que se suposava que eren les seves amiguetes i també la monitora. I que la nena més aviat dolça, per no dir angelical que era durant el dia, a l’escola, es tancava quan arribava a casa al quarto de bany amb les nines de les germanes grans i es dedicava a guixar-les amb el bolígraf, i a imposar-los càstigs exemplars que la feien patir encara més. Allò es va allargar tant que la mare la va canviar de guarderia. I la nena aquella va anar creixent fins a convertir-se en l’escriptora que és avui Eva Arasa.

O dues escriptores en una: la primera, la poeta “àeria” i “diàfana” –els adjectius són de Noemí Rodríguez, que exercia ahir d’amfitriona– de Les oliveres i altres paisatges perduts, el seu feliç debut literari; l’altra, la narradora fosca, tirant a negra, que li coneixíem de Serpents (premi Núvol 2020) i La coixa i la lluna (premi Pirineu 2022) i que ara eclosiona a Cossos estranys. La pregunta, òbvia, era com convivien en un mateix cos i en una mateixa ment dues autores tan dissímils. I Arasa buscava la resposta en aquest remot record infantil, que molt probablement un dia acabi convertit en conte: “No sabem mai les conseqüències que pot tenir el mal que infligeixes a un nen petit. Això, d’una banda. De l’altra, tots tenim experiències que ens han fet connectar amb el nostre costat fosc, tots estem exposats al mal i això pot acabar emergint, d’una manera o d’una altra”.

Sembla intuir que ella ho ha digerit a través de la ficció cosa que tranquil·litzara enormement els que l’envolten. Cossos estranys, en fi, forma part d’un subgènere que entre nosaltres ja havien tocat Teresa Colom (La senyoreta Keaton) i David Gálvez (Arnes), i per això mateix no pot ser casualitat que vegi finalment la llum a Medusa, on el mateix Gálvez es dona el gust (i ens els dona als lectors) d’exercir com a editor. Constitueix una col·lecció de relats que van des del microconte (Conte amb final feliç) fins a la quasi nouvelle que és La coixa i la lluna. Hi desfilen obsessos més o menys sexuals i psicòpates, fantasmes, morts vivents i bèsties peludes (és un dir) que exploten les pors que tots portem a dintre, perquè com diu un dels personatges d’Una dona difícil, d’Irving, el que fa por és el soroll que fa una cosa que intenta no fer soroll (el copyright, que consti, és de la presentadora: també és ella qui va definir l'autora com una feliç barreja entre la Bronte, Charlotte, cal suposar, i Rodoreda, quasi res). Arasa ho sap, com sap perfectament que l’infern no són els altres sinó que el portem a dintre, i que hi ha altres mons, però els hem de buscar en aquest món nostre. I és aquí on suca l’eina.

Un exemple portentós és Serpents, que reelabora una història que havia sentit a casa : la de les dones que acabaven de ser mares, que queien adormides de nit i a qui els ofidis xuclaven la llet, provocant així la mort per inanició dels nadons. És el toc rural, atàvic, d’un volum concentrat, que no malgasta ni una paraula ni una pàgina, que ens connecta amb els racons menys honorables de la nostra ànima i que, atenció, tindrà continuïtat, perquè Medusa publicarà la primera novel·la d’Arasa, L’ànima separada del cos, probablement menys negra, però que pul·lula igualment pel costat fosc de l’existència.

Com diu Gálvez, “tenim escriptora”.