Diu que no ho fa expressament, però cada novetat de Trotalibros planteja un nou repte i deixa els que pensàvem que de literatura en sabíem alguna cosa amb un pam de nas: ho va fer amb volums maratonians com La mirada de l’àngel i amb aquest projecte que justifica una vida (editorial) que són els sis volums de la Historia de una vida, de Paustovski –de moment va pel segon, Los años ocultos. Per no parlar d’autors que giren en òrbites molt allunyades del comú dels lectors, posem que parlo Nikos Kavadias, de Kostas Taksis, d’Antonis Samarakis però també de Mary Webb, de Nora Hoult i no diguem ja de James Baldwin.
Tots ells i molts altres, perquè en quatre cursos el catàleg de Trotalibros frega el mig centenar de títols, empal·lideixen davant de l’última proesa del meu amic Jan: Galán, d’Alston Anderson. Alston... què? Sí, sí, ja poden buscar i rebuscar perquè no en trobaran referència ni a la Viquipèdia ni a Grok, si no afinen molt la recerca i hi ajdunten el títol en anglès, Lover Man. Perquè la història d’Anderson (Panamà, 1924-Nova York, 2008) té molts punts en comú amb la de Rodríguez, el misteriós prota de Searching for Sugar Man. Sí, home, aquell cantant fracassat que sense ell saber-ho es va convertir en fenomen de masses a l’Àfrica del Sud. El cas d’Anderson és molt més trist, per no dir patètic, perquè li falta aquest final catàrtic: va morir sol, no direm com un gos perquè no hi érem, però es poden imaginar el que vol dir morir-te sense dona, sense família i sense amics en un hospital de Nova York. I que ningú reclami el teu cadàver. Ningú.
Doncs això és el que li va passar a Anderson. A dreta llei, per al gran món feia decennis que havia mort: concretament, des que el 1965 va publicar la seva primera i única novel·la, All God’s Children, que va passar sense pena ni glòria. Després d’això, desapareix literalment del mapa. I fins al 2023, quan McNally Editions n’exhuma Lover Man, el volum de relats que ara tradueix per primera vegada al castellà.
Perquè són això, quinze relats inicialment publicats el 1959 i que van cridar poderosament l’atenció de la crítica. Anderson hi retratava de forma diguem-me entomològica les vides dures i petites dels “negroes of every shade of humanity under the sun from near-white to near-black”. Una col·lecció de personatges que es mouen habitualment als marges, en el sufocant i racista sud dels EUA –som als anys 50, una mica abans de Arde Mississippi, perquè se’n facin una idea–, amb ocasionals escapades a Nova York i Europa –en un dels relats segueix el periple d’un soldat ianqui durant la II Guerra Mundial: ell mateix va servir a l’exèrcit durant la guerra– i una prometedora incursió autobiogràfica: Schooldays in North Carolina evoca el seu pas per la Mary Potter Academy d’Oxford, Carolina del Nord, on ell mateix va estudiar fins al 1940. Hi pul·lulen vividors, estafadors, addictes, músics de jazz, supervivents vocacionals i en general perdedors de tots els colors del negre, que és l’únic que comparteixen. Això, i el particularíssim slang, l’anglès afroamericà que Anderson va ser un dels primers a captar, que va seduir la crítica i que el traductor, Enrique Maldonado, ha intentat salvar a la versió en espanyol. I no s’hi trobaran al·legats antiracistes ni tampoc proclames a favor dels drets civils. En feia prou a descriure fidelment la realitat dels negres del sud dels EUA.
La biografia d’Anderson té uns pocs moments de llum i de glamour. Just abans i després de publicar Lover Man, quan segueix les passes d’altres escriptors anglaomericans expatriats a Europa i recala a la Mallorca de Robert Graves –que, per cert, li va prologar el volum amb entusiasme– van acabar partint peres: es veu que Anderson es va mostrar massa interessat en la senyora de l’autor de Jo, Claudi.
Els ha entrat el cuquet, oi? Probablement, pel mateix motiu que el meu amic Jan s’ha llançat a publicar-lo: “Hi ha llibres pels quals sents un carinyo especial i que en publicar-los compleixes el sentit i el propòsit de l’editorial. Galán és aquest llibre”.
