Diari digital d'Andorra Bondia
Sánchez, davant de ‘Des de l’interior del seu refugi Casi Arajol contempla la immensitat de la Creació'.
Sánchez, davant de ‘Des de l’interior del seu refugi Casi Arajol contempla la immensitat de la Creació'.
‘Tornado aproximant-se a les estructures espaitemporals’.
‘Tornado aproximant-se a les estructures espaitemporals’.
'El coratge d'estar sol', el singularíssim autoretrat de Sánchez.
'El coratge d'estar sol', el singularíssim autoretrat de Sánchez.
Els pals de telègrafs, símbol del pas del temps i un clàssic de la iconografia de l'artista.
Els pals de telègrafs, símbol del pas del temps i un clàssic de la iconografia de l'artista.
Els pals de telègrafs, símbol del pas del temps i un clàssic de la iconografia de l'artista.
Els pals de telègrafs, símbol del pas del temps i un clàssic de la iconografia de l'artista.
'El silenci parla': atenció al derelicte a baix, a mà dreta.
'El silenci parla': atenció al derelicte a baix, a mà dreta.

Tractat de metafísica al carbonet


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Facundo Santana

El Francisco Sánchez més introspectiu exposa al Mama Maria ‘Una realitat a part’, onze teles de gran format que tornen al seu univers més personal i recognoscible -pals de telègrafs, paisatges apocalíptics, cromlecs de pedra...- per respondre a les preguntes clau de l’existència: d’on venim? Qui som? On anem? 

Ahhh! Com l’havíem trobat a faltar tots aquests anys, aquell Francisco oníric, el poeta del carbonet capaç de transportar-nos a paisatges apocalíptics, a civilitzacions de titans caiguts en desgràcia, a boscos de pals de telègrafs que ocultaven un obscur secret, a muntanyes altes com l’Everest on creixia un arbre incongruent... Aquell Francisco que Venècia i tots els seus oracles i xerramecs ens van segrestar per posar-li al cap les dèries del mar i de l’abstracció, que no han sigut mai les seves.

Doncs si el trobaven a faltar, aquell Francisco, tenim una notícia excel·lent: ha tornat. El trobaran fins al 24 de febrer al Mama Maria i per cortesia de Toni Cruz, que ha cregut sempre en ell quan tants el donaven per amortitzat, amb una lleialtat a prova de pandèmies que mereix per tant compartir la glòria d’aquest retorn grandiós, monumental.

Francisco Sánchez ha reunit sota el lema Una realitat a part una dotzena de teles de gran format que reinterpreten i multipliquen les velles obsessions simbòliques amb una ambició, una convicció i una honestedat que li fan sortir espurnes d’uns ulls que semblen avui els d’un il·luminat, que no altra cosa és un artista. Ho fa a  més amb una vocació altament metafísica. A aquest Sánchez l’amoïnen les grans preguntes de l’existència –qui som? D’on venim? Cap on anem?– i intenta donar-los-hi resposta a través d’una mena de quadern de camp, de guia per a viatgers en el temps perquè –diu–  “l’enigma és interessant... mentre no hi trobes la solució. Quan la saps, deixa de ser-ho”. 

I per a ell hi ha dos enigmes essencials: el d’un mateix i el de l’Univers. El primer l’aborda en una obra insòlita: El coratge d’estar sol: autoretrat. El tenen aquí al costat, un roc vagament cònic al qual s’accedeix per un pont a punt d’ensorrar-se tallat a mitges per la mà humana i forces tel·lúriques, i un camí que voreja el pinacle i que s’enfila fins a un cim on s’aixeca un arbre més aviat raquític: “aquest és el meu jo més interior”, diu Francisco. El mires i quasi et posaries a plorar de la desolació, però ell es despulla i ho ensenya tot amb una sinceritat i una transparència que no trobaríem en el més fidel dels retrats convencionals

És clar que després hi ha l’Univers, el cosmos, el Big Bang, els forats negres. I tot això són figues d’un altre paner. S’hi aproxima –perquè hi ha preguntes que simplement no tenen resposta, adverteix– de forma al·legòrica en obres dominades per uns inquietants monòlits que evoquen el de Kubrick a 2001 i que ell anomena estructures espaitemporals. Hi ha també cubs, i cercles de pedres en forma de cromlec, boscos de pals de la llum d’un passat protoindustrial que conviuen amb les restes de civilitzacions hipertecnològiques, tornados com a símbol de poder creatiu de la naturalesa. I tot això, al costat de visions com la de El silenci parla, de nou una muntanya d’altura alpina amb les restes d’un naufragi (de quan les aigües oceàniques colgaven la Terra) en què el nostre fotògraf diu que hi veu, sens dubte, el Mont Olivia, a la Ushuaia patagònica, i les restes del Desdèmona, el buc mercant que hi va encallar i naufragar el 1980  i avui convertit en símbol de la regió.

Que els lemes que acompanyen els quadres -Gran cub, representació al·legòrica d’un gran forat negre distorsionant l’espai i atrapant la llum a l’interior, La màquina del temps atrapada en l’espai bidimensional, Paret de bora avançant i ocultant el que no es pot comprendre i, atenció, Des de l’interior del seu refugi Casi Arajol contempla la immensitat de la Creació- no espantin el lector. Les obres de Sánchez apel·len directament a l’emoció, a l’instint, a la por atàvica pel que ve d’un passat remot o d’un futur inescrutable, i funcionen com a portes obertes a una altra dimensió, a uns mons emparentats amb els de Moebius. I tot això, amb la tècnica habitual del nostre home: aquesta tela preparada –blanc acrílic– sobre la qual va escampant grans taques de carbó de les quals ell va extraient les formes a cop de drap i de goma d’esborrar: “Em concentro en les taques com una forma de meditació, i hi ha un moment epifànic que les formes comencen a obrir-se pas d’una manera que jo no diria instintiva, però tampoc preconcebuda. Cada tela obeeix a unes lleis internes, tant de perspectiva com d’execució”. 

Facin-me cas: hi ha altres mons, és clar que sí, i fins al 24 de febrer els trobaran al Mama Maria.

Tractat de metafísica al carbonet
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic