Trementinaires: els ‘precursors’

Trementinaires, aquelles dones que durant un segle recorrien amunt i avall Catalunya, des de Tuixent, atansant-se al sud de França, a la Franja, a les Terres de l’Ebre, carregades amb herbes i els remeis que fabricaven. Se n’ha reconstruït la seva història, però no està tot dit. Ni de lluny

En sabem força, les trementinaires estan força documentades –i la seva memòria guardada i explicada al petit museu de Tuixent– però de sobte sorgeixen noves cares, nous retalls. Ara és el moment dels que Josep Moles Roca, que ressegueix la pista d’aquelles dones, denomina els “precursors”. Així, en masculí, perquè les notícies que van arribant amb comptagotes per completar el relat parlen d’homes que, abans que les dones sortissin a trepitjar els camins de Catalunya (fins al sud de França o la Franja les més intrèpides, dèiem més amunt) ja sortien de la vall pirinenca per comerciar amb herbes remeieres. Amb un d’aquests noms, el de Francesc Ubach, va ensopegar fortuïtament la historiadora Céline Xicola a l’Arxiu General de la Diputació de Girona. “Dia 21 mars 1784 se admeté Francisco Ubach, jove, natural de Tuixent, de la Seu de Urgell, fill de Pere Joan Ubach, treballador, y de Maria, cònjugue difunta, edat 14 añs. Vingué per ordre del Jutge, que se trobà en esta ciutat venent tremantina”, deia l’apunt sobre l’ingrés del jovenet en l’hospici de la ciutat. La troballa va ressituar d’alguna manera l’estat de la recerca sobre les trementinaires: va trencar esquemes, tant per tractar-se d’una figura masculina com per la data en si, atès que la primera constància datava de 1871. 
A aquesta sorpresiva figura, s’hi han afegit de noves: més endavant era l’historiador Lluís Obiols qui, novament sense buscar-ho, descobria un document on es parlava d’homes que, si no exercien l’ofici, es dedicaven a la venda de trementina i flor de saüc fora de la vall. A la Bisbal els detenien per no portar els papers en regla. Eren Pau Pallarés, de 32 anys, casat; el seu cunyat, Francesc Galzeran, de 12 anys però també casat en aquella edat primerenca, i Miquel Pallerola, de 15 anys. Tots tres de Tuixent i pobres de solemnitat. Sobre Galzeran encara hi ha notícia d’una altra detenció i també portava a sobre oli de ginebre. 

“Eren trementinaires? En realitat no, perquè ells ni recollien les herbes ni fabricaven els productes, era un coneixement que es transmetia oralment entre dones”, puntualiza Moles, però els assenyala com a precursors. 

Aquestes figures introdueixen matisos, enriqueixen la fotografia. Fins ara es coneixia més aviat aquells, no molts, que havien acompanyat les dones en els seus viatges a peu. Rutes que a vegades s’allargaven un parell de mesos, de la tardor fins al Nadal, per emprendre novament camí passat Reis i fins que es flairava la primavera i podien iniciar la recol·lecció de les herbes. La imatge d’un d’ells, Pere Puigdemasa Marqués (1839-1906), la posa negre sobre blanc Moles. Caminava al costat de la seva muller, María Cortina Majoral (1838-1911), una de les primeres trementinaires que sortia de la vall. Tots dos eren de Ca la Matilda de Tuixent. 

El jove de l’hospici: més dades
I a través de Pere Puigdemasa, i gràcies als detallats arbres genealògics que Moles ha confegit del poble del avantpassats, Moles ha pogut completar la història que la troballa de Xicola apuntava. Aquell jove Francesc Ubach que van recollir dels carrers de Girona i portat a l’hospici per ordre del jutge (el seu pare hi va anar a recollir-lo) era cosí de l’avi d’en Pere. És a dir, dues generacions enrere ja alguns homes de la vall sortien amb herbes i remeis. El moviment trementinaire, puntualitza Moles, trigaria no obstant això mig segle en iniciar-se. 

L’altre home lligat a les trementinaires, i ben conegut en aquest cas, era en Miquel Borrell, a qui deien el Gorratort –òbvia explicar per què– caminant de Sofia Muntaner, nascuda el 1908 i desapareguda el 1986. Va ser la darrera trementinaire, que posava punt final a un fet de poc més d’un segle: a mitjans del segle XX les carreteres, els avenços en medicina, en farmàcia, la modernitat, van erradicar l’ofici. 

Més enllà dels rostres masculins, el fresc es va completant amb més detalls: fa no gaire, en acabar una xerrada a Tuixent, una senyora de Manresa es va atansar a Moles: rereneta de trementinaire el va posar sobre la pista d’una d’aquelles dones desconeguda fins ara. Els detalls sobre aquesta, i algunes més, els guarda Moles al sarró, en espera de fer-los públics. Primer, al museu. La resta estarem expectants.