El Comú va retocar el retaule major de la parroquial perquè tenia “faltas infinitas”.

Vas ser el més prolífic entre els escultors que van treballar entre nosaltres a la primera meitat del segle XVII. El català Antoni Tremulles (Girona, 1577-Valls, 1640) es va plantar el 1618 a Sant Julià i va encetar un període de frenètica activitat: en tres anys va encadenar els retaules de Sant Germà i el major de la parroquial laurediana; el de Sant Pere d’Aixirivall, el de Sant Serni de Nagol i el del Roser de Santa Eulàlia d’Encamp. Aquesta hiperproducció es traduïa segons els experts en unes imatges rígides i unes anatomies poc creïbles, peces desproporcionades i figures inexpressives. Però ho devia fer a un preu ajustat perquè, com veiem, d’encàrrecs no li faltaven, ni aquí ni a baix. El cas és que potser es pensava que els seus clients semblaven més rústics del que en realitat eren, i la Peça del mes de Patrimoni exhuma el cas singular que es va produir a Sant Julià amb motiu del retaule major, que els cònsols lauredians li van encarregar el 2 de juny del 1619 per un preu 140 lliures, inclosa la realització d’un “Cristo per la adoratio ab sa creu de bulto”.

Segons sembla, Tremulles va tirar pel dret i va tallar no el retaule que havien estipulat sinó el que li va sortir del burí i els cònsols sagristans lauredians, amb la mosca rere l’orella, van practicar el 6 de juny del 1622 una visura que determina que l’escultor ha fet “lo contrari” del pactat i ordenen que “vingues persona hàbil i versada en aquetts art per a judicar les faltes que clarament se vehien en dit retaula”. La persona hàbil i versada va resultar ser Francesc Manuser, escultor de la Seu, “lo qual ab jurament digue lo que justa sa consientia sentia y digue clarament que en dit rataule y avia faltas infinitas y que lo dit Tramulles era obligat en tornar fer de nou tot lo retaula a sos gastos excepe les figures so es comprant se ell tota la fusta ab sos diners perquè avia enganyat dita àrrocia”. Un pencut, vaja.

Potser s’ho veia venir, perquè el que va passar és que Tremulles havia marxat prudentment del país l’estiu del 1621 i va ser impossible, sembla, localitzar-lo o com a mínim fer-lo tornar per retocar el retaule com els lauredians volien. Així que no els va quedar altre remei que buscar una solució alternativa. La van trobar a Puigcerdà: el mestre Pere Carreu, a qui se li va encarregar que acabés el retaule i de passada “enguixar i pintar la boada, pintar i encarnar el Crist de la casa del Consell”.

El retaule major que avui contemplem a la parroquial té per tan poc a veure amb li van encarregar originalment a Tremulles: primer, perquè l’escultor català va improvisar sobre la marxa, i després, per la intervenció salvadora de Carreu, a banda dels líftings que va patir a finals del segle XIX: l’estructura, en fi, té un pis més dels que s’havien estipulat al contracte, cinc carrers en lloc de tres, no es van arribar a tallar els relleus historiats que havien d’anar a banda i banda del sagrari, ni tampoc el Calvari que l’havia de coronar.