La Constitució del 1993 ho deixa clar a l’article 2.2: “La bandera i l’escut d’Andorra són els tradicionals”. D’acord, sí: potser hem pecat d’optimistes, perquè per poc que hi pensem, quina és la bandera tradicional? Més encara: des de quan ho és, i sobretot, per què? El mateix legislador ho va entendre així i tres anys més tard va aprovar la Llei sobre la utilització dels signes d’Estat, que deixava les coses clares. “La bandera del Principat d’Andorra, tradicionalment, ha estat formada per tres franges similars verticals consecutives: la primera, al costat del pal, és de color blau, la segona, al mig, és de color groc i de color vermell la tercera. L’escut del Principat d’Andorra està situat al centre de la bandera, sobre la franja groga, i pot no aparèixer”, diu a l’annex.

Un sempre s’ha demanat si no seria molt més entenedor, en casos com aquest, adjuntar una foto amb les proporcions exactes de cada element i els concrets colors del Pantone que corresponen a cada franja. Però segurament seria massa fàcil i als Molt Il·lustres conselleres els passa com a Eugeni d’Ors, que quan acabava d’escriure un article li feia sistemàticament la mateixa pregunta a la secretària que se l’havia mecanografiat:

–¿Se entiende bien esto, Angelita?

–Perfectamente, don Eugenio.

–Pues oscurezcámoslo.

Però tornem a casa. Entendrem millor la història de la nostra bandera gràcies a Patrimoni, que ens ho explica a la Peça del mes i a partir de les tres banderes històriques que es conserven al fons general. El més sorprenent de tot és que la tricolor no sempre ho va ser, de tricolor. Diu que a principis del XIX, quan Napoleó ens va fer el favor d’acceptar de nou la quèstia i ressuscitar la cosobirania a què els revolucionaris havien renunciat alegrement, era només bicolor, amb franges verticals de color vermell i groc –no concreten quantes– inspirades en els escuts de les cases de Foix i de Catalunya.

La tricolor de veritat, la nostra, haurà d’esperar fins al 1866: estem en plena Nova Reforma i el síndic, Guillem d’Areny-Plandolit, ha viatjat a París per entrevistar-se amb un altre Napoleó, el tercer, i demanar-li de passada la concessió d’una bandera. A l’emperador li va semblar bé, però va suggerir que a les tradicionals franges vermella i groga n’hi afegíssim una de blava que simbolitzés la cosobirania republicana. Va ser que sí, és clar, qualsevol discutia amb un emperador, tot i que la cosa resultés un pelet redundant: la cosobirania ja venia implícita en les armes de Foix.

Però passem-li per alt. Sembla, en fi, que l’estrena oficial de la tricolor va ser a l’exposició universal del 1868. A París, és clar, i la primera amb participació andosina. Serà en endavant la bandera oficiosa, que no l’oficial. Com a mínim, fins que el desembre del 1942, en plena Guerra Mundial, el Consell en decreta l’oficialitat i estableix que els tres colors en sentit vertical, blau, groc i vermell, “amb el blau lligat al pal”, hauran de tenir les mateixes dimensions. De passada descriu l’escut d’armes –amb la mitra del bisbe d’Urgell i els tres pals de Foix, als dos quarters superiors, i els quatre pals de Catalunya i els bous de Bearn, als inferiors– que de totes formes no s’incorpora oficialment a la bandera fins a la Constitució. Fins llavors, la tricolor anava despullada, sense mitres ni bàculs ni pals ni vaques.

La més antiga de les banderes que es conserven a la col·lecció de Patrimoni data de finals del XIX: una mena de rústic, entranyable patchwork feta de retalls de colors amb l’escut pintat sobre un pedaç de lli i cosit sobre la franja central, la groga. Atenció, perquè sembla que el va pintar Josep Oromí, autor dels murals de la capella de Sant Ermengol (1882) on tradicionalment es conservava. La segona és una donació de la Societat Andorrana de Residents a Barcelona, que en va fer entrega el Dia de Meritxell del 1930: aquesta és de seda i duia originalment un escut brodat que va acabar a la tercera bandera històrica, que ja és de la segona meitat del segle XX i naturalment de teixit sintètic.

Seda, sintètic: tot va a pitjor, sempre. I aquesta llei és lamentablement immutable i universal.