Tres Fargos i un destí

Alan Ward proposa que com a mínim tres venerables vehicles sortits de la casa Dodge van circular per les nostres carreteres.

La notícia la va donar Claude Benet quinze dies enrere: s’havia entretingut a revisar el fragment d’Andorra: les six clés de trois vallées que l’Arxiu Nacional va penjar fa uns mesos en una estupenda Peça del mes, i li va semblar que li havia tocat la loteria. En el moment que el director, Jean Castanyer, planta la càmera a la plaça Benlloch, hi veiem entrar un magnífic autobús que Benet, dut per l’entusiasme, va identificar immediatament com el seu Fargo. El de Velles Cases, vaja, que l’entitat va rescatar el desembre del 2018 en un solar de Fontaneda i que ben aviat passarà per cal pintor. Una relíquia adquirida el 1948 a París per Robert Cassany i Casimir Arajol, matriculada inicialment amb la placa AND 402, i de la qual n’hem explicat repetidament la història. El cas és que d’imatges d’aquest Fargo se’n conserven ben poques. De fet, l’única en què sabem fefaentment que és ell la va fer Josep Alsina, ja amb la matrícula AND 192 amb què va ser rebatejat el 1950 quan es va incorporar a la flota de la Hispano Andorrana: feia la línia d’Acs, i portava els primers esquiadors que desembarcaven a Soldeu. 

La troballa de Benet va cridar de seguida l’atenció d’Alan Ward, probablement el nostre màxim expert en vehicles antics i que, de fet, va ser el primer a intuir que es tractava d’un Dodge Fargo. Els dos autobusos s’assemblen, això és obvi. Fins al punt que, efectivament, l’autobús de Castanyer és també un Dodge Fargo. Però no el nostre: “La línia és la mateixa, sí, i molt probablement la carrosseria la va fer la mateixa casa [la parisenca Currus, una de les més cèlebres del moment] i a la mateixa època, potser algun any després del que Velles Cases ha recuperat.” Però aquí comencen els peròs: les línies del sostre són subtilment diferents, intueix, i també la juntura del morro i el cos de la carrosseria, que es muntava sobre el xassís de sèrie però que era íntegrament artesanal. No n’hi havia dos d’exactament iguals. Finalment, la forma dels parabrises, que de nou s’assemblen molt –lògic, perquè eren si no germans, com a mínim cosins– però que observats amb deteniment de seguida s’adverteix que no són idèntics: el de Castanyer és més trist, amb els vidres més caiguts; el de Velles Cases és més recte, més seriós.

Així que es tracta de dos Fargos, i no està clar que sigui una mala notícia perquè, com diu Benet, “que fos un model habitual a les nostres carreteres li dona encara més importància al vehicle que hem restaurat, que no va ser un autobús  més, sinó que va tenir un paper principalíssim en el primer boom del turisme”. 

La qüestió, com insisteix Ward, és que encara hi va haver un tercer Fargo per aquí dalt. I aquest, perfectament documentat, perquè Werner Lengemann el va fotografiar al safari andosí del 1955, descarregant una nova onada de turistes: aquest tercer i de moment últim Fargo era probablement el més nou de tots, va ser matriculat amb la placa AND 223 i es distingeix perfectament per la visera que porta sobre el parabrisa. Ward no en té dubtes: “Hi havia com mínim tres autobusos originalment fabricats per la casa Dodge, durs i resistents, perfectament adaptats a les nostres carreteres, tots tres amb carrosseries lleugerament diferent però que guarden un inconfusible aire de família”. 

En qualsevol cas, i com conclou Benet, és una excusa ideal per (re)veure el documental de Castanyer, tot ell un enigma que va aparèixer com de miracle el 2005, quan el col·leccionista escaldenc Miguel Sánchez Baños va localitzar, adquirir i cedir a l’Arxiu una còpia d’Andorra, les six clés de trois vallées. Després va resultar que durant la Guerra Civil espanyola Castanyer havia exercit com a director de Laya Films, la productora del comissariat de propaganda de la Generalitat, i que ja a l’exili, es va prodigar coma actor, escenògraf, guionista i també director, i va treballar a les ordres de Buñuel, Becker i Renoir. Aquest home de biografia fabulosa va tenir el 1948 l’ocurrència de venir per aquí baix a rodar Les six clés i filmar en passant un dels nostres Fargos. Si ens hi mirem bé, tot està lligat per estranyes i inesperades afinitats. És fascinant.