L’Arxiu Nacional celebra avui i demà la seva festa exposant una col·lecció de peces úniques que mai abans no s’havien vist en públic: l’acta de consagració de Sant Romà de les Bons del 1164, la ‘Relació sobre la Vall d’Andorra’ de Fra Tomàs Junoy (1838), i el Decret imperial de Napoleó (1806).

La història és prou coneguda però val la pena tornar-la a explicar perquè avui i dema, i només avui i demà, podran veure’n el document original a la sala de consulta de l’Arxiu Nacional, que celebra amb aquesta estupenda iniciativa el Dia internacional dels arxius. Ens referim ara al Decret imperial amb què Napoleó, que ja era emperador dels francesos des de l’abril del 1804 i rei d’Itàlia des de març del 1805, es va convertir en copríncep d’Andorra: va ser el 27 de març del 1806, quan va firmar a les Tulleries el document que restituïa la quèstia, en suspens des del 1793, quan bufaven vents revolucionaris i els col·legues de Robespierre destacats a l’Arieja es van negar a acceptar el que consideraven (comprensiblement) un tribut de reminiscències feudals. El cas és que amb la quèstia, la França revolucionària havia renunciat també a la cosobirania i els natius d’aquest racó de món nostre perdien de passada la secular neutralitat, en deixar el bisbe com a sobirà únic, i sobretot, perdien els privilegis fiscals i duaners. Tot això era el que recuperaven gràcies al Decret imperial.

S’entén el neguit dels Molt Il·lustres consellers de l’època per tornar a l’statu quo anterior al 1793. Ho van demanar explícitament el 1801, però Napoleó s’ho va prendre amb calma i no va ser 1806 que no va ordenar que es tornés a nomenar veguer, que es reinstaurés l’acord duaner del 1767 i, és clar, que s’acceptés “la redevance annuelle de 960 francs que le Val d’Andorre payait à la France avant la Révolution”. La quèstia, vaja. Tornàvem a ser nosaltres, amb tots dos coprínceps, i el Consell General respira tranquil.

Això és exactament el que significa el Decret imperial que s’exposa per primera vegada en públic. És veritat que a l’Arxiu en línia hi ha des del 2016 penjada la còpia digital. Però el que ara es pot visitar a l’Arxiu és el document original, amb la firma manuscrita de l’emperador, que fins al 1993 va estar dipositat a l’Arxiu de les Set Claus.

No és l’únic document que per primera vegada s’exposa a la curiositat del flanneur. Tampoc havíem tingut mai oportunitat detenir a un pam del nas l’acta de consagració de Sant Romà de les Bons, que data del 1164 i que, d’acord, no és la més antiga que es conserva a l’Arxiu –honor que li correspon a la de Sant Serni de Nagol, del 1055– però no ens posarem ara llepafils. O la Relació sobre la Vall d’Andorra, l’opuscle redactat el 1838 per Fra Tomàs Junoy i procedent de Casa Cremat. La intenció, diu la cap de l’Arxiu, Lídia Arbués, era aprofitar el Dia Internacional per obrir les portes del servei i exposar una col·lecció de documents coneguts, sí, però que rarament o mai s’havien exposat en públic, a diferència d’altres de més habituals com els Pariatges o el Codex Miscel·lani. No perdin l’ocasió de fixar-se en el Privilegi del bisbe Tovia, considerat l’acta de constitució del Consell de la terra fins que Carles Gascón va retrotraure l’efemèride ni més ni menys que el 1279, l’any següent del segon Pariatge. Hi ha també una còpia del Manual Digest procedent de Casa Rossell, també inèdit fins a la data un herbolari de la Casa d’Areny-Plandolit del 1914 i una carta comercial del 1899 procedent del fons de cal Cintet dipositat ara fa quatre anys al Nacional.

Però com no tan sols de pergamins i papers de l’any de la picor viu el diletant, l’exposició inclou també un suculent apartat consagrat als fons fotogràfics que repassen els processos per obtenir imatges des del primer de tots, el daguerreotip, amb el retrat d’un personatge de la casa Rossell que data del decenni del 1840. Li segueixen ferrotips del 1870 i 1880, amb els germans Lluís, Joaquim i Bonaventura de Ribia Camarlot, procedents també de Casa Rossell, albúmines, plaques de vidre i cartes de visita. 

I per acabar el recorregut, els fons audiovisuals, des dels discos de pedra (1880) i vinil (1948) fins al cedè (1982), passant per la cinta oberta (1935), el vinil de 45 rpm (1957), el cartutx de vuit pistes (1964) i, atenció, la cinta de casset, no fa tant la reina de les gasolineres avui carn de museu, ja veuen. També pel·lícules, des de les de 35 mil·límetres (1885) fins al Súper-8 (1965) i el fabulós món de vídeo, que avui sona setanter i plistocènic: Umatic, Betamax, Betacam, VHS, DVC i finalment, el DVD. 

Recordin: avui i demà. De 8.30 a 14.30 hores, amb visita guiada a les 12.30.