Hi havia una vegada tres pendons processionals a Canillo. Ho sabem per les estupendes fotografies del fons Builles que es conserven a l’Arxiu Nacional i que daten d’algun moment entre el 1910 i el 1920. Dos de color vermell –tècnicament, carmesí– i un de blanc –cru, en realitat. Els canillencs els treien en processó per la festa del Roser, sosté el director de Cultura del Comú –i no per Corpus ni per Sant Roc, com fins ara s’havia dit– i van deixar de sortir quan l’electrificació de Fhasa va arribar a la parròquia. Això devia ser cap al 1929. Resulta que la processó sortia de Sant Serni i baixava pel carrer gran fins a la plaça de la Creu del Peu del Poble –on avui hi ha la benzinera Tarrado– i després refeia el camí en sentit invers, i que els fils de la llum creuaven el carrer Gran de costat a costat.

Els pendons eren tan grans que no passaven per sota, i així va ser com Fhasa va portar la llum a Canillo però va jubilar els estendards de Sant Serni. Van quedar arraconats sota l’escala del campanar, fins que cap al 2009, en temps de Martí Salvans el Comú els va redescobrir. Primer en va restaurar el més gran i probablement el més antic: és un dels dos de color carmesí, fa 4,3 metres d’alçada per 2,6 d’ample, i especula Lizarte que podria tractar-se d’un dels dos que figura a l’inventari de Sant Serni del 1716. El 2012 va tornar a casa després de passar pel quiròfan, i des de principis d’any penja a la dreta de l’altar, per si li volen fer una ullada, amb la seva decoració floral i teixit de Damasc –domàs, en suculent català medieval.

El segon pendó carmesí, de proporcions molt més modestes i que apareix documentat en un altre inventari del 1781, era el que portaven els nens per obrir la processó. Serà el següent a visitar ca la restauradora, la catalana Montserrat Xirau. Però el protagonisme és avui per la bandera blanca, en realitat crua, que dimecres va tornar a Canillo després d’uns mesos de lífting al taller de Xirau. Per contemplar-lo en tota l’esplendor hauran d’esperar al 20 de juliol, quan tornarà a penjar fent parella amb el carmesí i a l’altre costat de l’altar. Es tracta d’una peça igualment de domàs però de dimensions lleugerament menors, 3,65 metres d’alçada per 2,1 d’ample, de nou decorada amb motius florals, molt deteriorat i que amb prou feines ha sobreviscut per explicar-ho: brutícia acumulada al llarg d’un segle, taques d’humitat, restes de matèria orgànica, pèrdues de trama i d’ordit, estrips considerables, serrell pràcticament desaparegut, descosits i arrugues. Aquestes són les patologies que la restaurada ha hagut de tractar per tornar-li un aspecte que s’assembla a l’original però que no ho acabarà de ser perquè el canvi cromàtic del teixit fruit de la fotooxidació és, diu, “irreversible”.

Opina Lizarte que aquest tercer pendó és un dels referenciats en la visita pastoral del 1803 i que és per tant possible sostenir que es va teixir a la segona meitat del XVIII, probablement, diu, en un taller francès, però això és pura especulació. I queda per resoldre l’últim dels enigmes: quin és l’origen dels estendards? Segons la tradició recollida a principis de segle pel mateix Salvans, el més gran dels tres pendons –el carmesí restaurat el 2011 i que avui penja a la parroquial– va ser una cosa així com la confirmació de la victòria de Canillo en un dels recurrents plets amb els homes de Merens i de l’Hospitalet pels terrenys de la Solana. Una altra versió sosté que en realitat es tracta d’una penyora vinculada al lloger dels pastos de les Costes del Pinet, que els canillencs llogaven als nostres amables veïns ariejois. Però això ho retardaria fins a la segona meitat del XIX, quan Canillo comença a gestionar aquests prats, i havíem quedat que el pendó és molt probablement de principis del XVIII. De la bandera blanca que acabem de recuperar no en consta ni tan sols una llegenda apòcrifa, així que caldrà esperar que Domènec Bascompte en trobi el rastre als fons insondables de l’arxiu comunal.

Recapitulem: a partir del 20 de juliol els podran admirar tots dos a Sant Serni. El tercer haurà d’esperar a la campanya de l’any que ve que Lizarte ja té col avall. Caldrà primer lligar el finançament, perquè l’última restauració s’ha cruspit quasi 7.000 euros, aportats a mitges pel Comú i per Cultura. Diu Lizarte que no és viable tornar-los a treure en processó –problemes de conservació, ja saben– però “alguna ens empescarem per tornar-los a donar vida”. I sabent el que ha aconseguit amb les nostres campanes, –la Santa Bàrbara d’Encamp, la Jesús i Maria dels Cortals– ja ho poden donar per fet.