Dimecres, mentre The Ministers of Pastime interpretaven el seu programa Phantastic Kapellmeisters a la sala de Sant Domènech de la Seu d’Urgell, un dels músics va trobar pertinent excusar-se davant del públic. S’havia espatllat l’aire condicionat de la sala i feia tanta calor que els delicats instruments, contemporanis de les obres programades, demanaven sovintejar l’afinació. És en instants com aquests quan et demanes si, els instruments, gaudeixen d’ànima pròpia. El bon ofici dels nou intèrprets va mantenir un públic prou expectant, que mai va desafinar, tot i que també patia de la calor, per a escoltar amb gran delit aquesta mostra de la llibertat creativa de la qual havien gaudit uns quants músics a la cort de la Viena del segle XVII conquerint del tot el respectable amb la Sonata Jocunda de Johann Heinrich Schmelzer.
Dos dies després, el Femap es traslladava a Vilanova de Banat. Tot i les seves petites dimensions, sempre sota l’aixopluc de Santa Cecília, ha mostrat gaudir de prou ànima com per a convertir-se en un habitual del festival. Enguany, els tres músics d’Al Tayr Ensemble prometien musicar-hi l’èxode d’un jueu sefardita. El so d’una recargolada banya, provinent del cor de l’església, va encetar un repertori que permetia anar fent parada en les diferents cultures que es van veure obligats a creuar els viatgers, des de l’Espanya dels reis Catòlics fins a l’actual Istanbul. Les melodies es van mostrar prou encomanadisses com perquè, en la seva darrera interpretació, als músics, no els costes gens d’entabanar els espectadors tot proposant-los una corejada cercavila, que els va dur a tots plegats fins a la rectoria del poble.
Estamariu
Ja dijous, per a completar aquesta figura geomètrica que ja és habitual en el mapa musical a l’Alt Urgell, el festival arribava fins a l’església de Sant Vicenç d’Estamariu present en el Femap ja des de la primera edició. Buscant al diccionari el nom dels invitats d’enguany, el quintet Anacronía, deduïm que ens defineix un conjunt d’idees o objectes que apareixen en un temps que no els pertoca. Per torns, els músics van explicar que la viola de gamba i el clavicèmbal ja no eren massa populars al segle XVIII, tot i que ells els incorporaven en interpretacions com la que estàvem escoltant. De mica a mica van anar desgranant obres de dos fills de Bach, Johan Cristian i l’estrella de l’època, Carl Philipp; la sorpresa de la nit, el murcià Juan Oliver Astorga, compatriota dels intèrprets; Karl Friederich Abel i fins i tot Joseph Haydn. En aquest musical, els espectadors ens vam poder fer una idea de la música que es coïa a Londres, en aquell segle. Per posar la cirereta al seu nom els Anacronía, i fugir dels marges amb què es delimita la que es coneix com a música antiga, els músics van interpretar el minuet Septimino de Beethoven. Una obra que per a tota una generació es va convertir en un petit símbol clàssic, que de ben segur era la primera que escoltaven d’aquestes característiques, ja gràcies a la sèrie Érase una vez el hombre. Els assistents van demostrar haver-ne gaudit tant que, amb els seus aplaudiments, van aconseguir arrencar als músics un segon bis.
