En una illa d’un país qualsevol, posem que algun a la riba del Mediterrani oriental, un home pren tranquil·lament cafè en una terrassa quan apareixen dos agents de la brigada especial i se l’enduen detingut. La brigada especial és, aix, un cos de policia amb una alta missió: la defensa del règim. Mentre el condueixen a comissaria, els agents es mostren sol·lícits. L’home, és innocent o culpable? Per què el tracten amb tanta deferència? Quina jugada amaguen rere tanta cordialitat? I per què l’home es mostra submís i col·labora amb els captors? És sincer, o espera el moment oportú per escapar? Què hi ha rere cada paraula, cada gest, cada mirada? Aquest és el punt de partida de El fallo, d’Antonis Samarakis (Atenes, 1919-Pilos, 2003) la segona novel·la de l’any a cal Jan i la tercera d’autor grec, no pot ser casualitat, des del naixement de Trotalibros, després de La guardia, de Kavadías, i de La tercera boda, de Taktsís. El fallo és una novel·la de to kafkià, que remet inevitablement a El proceso –però que té també un aire a 1984, fins i tot a Res no és real, mirin el que els dic– i que va tenir en el seu moment un caràcter visionari: publicada el 1965, va significar la consagració de Samarakis com un dels grans narradors grecs del segle XX– prefigurava l’adveniment d’un règim totalitari que es va materialitzar a Grècia dos anys després amb la Dictadura dels Coronels (1967-1974). Trotalibros continua obrint -li al lector finestres insospitades a autors i literatures que fins ara s’havien mantingut als estrictes marges del mainstream. Sense caure mai en la banalitat ni en l’obvietat. Trotalibros, ho hem dit altres vegades, és en l’adotzenat i previsible panorama editorial d’ara mateix una raresa formidable. I en termes andorrans, un miracle absolut.
